Abstract

El sector agroalimentari català ha demostrat, al llarg dels darrers cinquanta anys, una gran capacitat d’adaptació i creixement en un entorn de dificultat. Tanmateix el segle XXI obre un nou escenari amb noves exigències i nous condicionants. Ens trobem en un moment de grans canvis que requereixen, si més no, revisar les estratègies a fi d’assolir les vies apropiades per a un desenvolupament sostenible capaç de donar resposta als nous desafiaments. El document assenyala els aspectes crítics i proposa estratègies d’avenç al si d’un escenari complex i exigent.

Abstract

La infraestructura verda és l’ecosistema necessari per a la vida. La natura en forma part i d’ella ens proveïm d’aliments i de productes renovables pel nostre benestar. El sector primari és el responsable de gestionar amb aquesta finalitat els actius biològics.

Catalunya compta amb una superfície forestal que ocupa dues terceres parts del territori, mentre que solament el 25 % de les terres es destinen a conreus. Aquesta superfície de conreu per càpita és la meitat de la mitjana europea. El 32 % del territori és gestionat com a superfície mediambientalment protegida

L’agroalimentació catalana és el primer sector manufacturer de Catalunya i és el centre d’un ampli clúster industrial i de serveis que al llarg de la cadena alimentària porten els aliments a la taula de totes les famílies i restaurants. Els mitjans necessaris per a la producció d’aliments son el sòl i l’aigua. Alhora el clima és el qui en bona part acaba condicionant les collites i la vida natural.

L’escalfament global, el creixement sostingut de la població mundial i la millora de les dietes alimentàries, més proteíniques i més exigents en recursos, estan tensant els mercats alimentaris. Des de 2007 s’han succeït cinc crisi importants dels preus alimentaris (2007-08, 2010, 2012, 2020, 2022-23), tres d’elles directament vinculables amb el canvi climàtic. L’altre cara d’aquestes tensions n’és la pobresa i la fam mundial que no paren de créixer. Les guerres potser també.

Tanmateix, malgrat la criticitat del proveïment alimentari, la societat catalana, extraordinàriament urbana, s’ha allunyat del medi que l’alimenta fins al punt que n’ha sostingut una imatge del passat, sovint menyspreativa, acompanyada d’una seriosa desinformació. Aquest distanciament ha propiciat, així mateix, que s’hagi culpabilitzat a l’agricultura de manera sovint difamatòria o exagerada de la seva responsabilitat sobre l’emissió de gasos efecte hivernacle, desconeixent o desconsiderant els esforços que s’estan fent vers una producció més sostenible. Deixant de banda, mentrestant, les causes més importants del canvi climàtic, és a dir, la combustió de combustibles fòssils.

Com a resultat de tot plegat la realitat de l’agroalimentació ha queda amagada i distorsionada. S’ha invisibilitat l’agricultura real i s’ha idealitzat una agricultura inviable i/o incapaç de proveir la demanda alimentària. Aquest fet ha propiciat decisions polítiques desorientades o contraproduents. Aquestes males decisions estan generant costos importants a l’economia catalana. Uns costos amb una projecció cap al futur en tant que alguns dels costos incideixen directament en els potencials per produir aliments o, dit d’alta manera, sobre el grau d’autosuficiència alimentària ja prou baixa com per seguir desconsiderant el sector que ens alimenta.

La comunicació desitja identificar el pes que representa sobre l’economia una gestió inadequada d’aquests recursos crítics per a la vida de les persones. Es valorarà el cost de la progressiva desaparició de sòl per ús agrari i, conseqüentment, es valorarà la importància de garantir la seguretat jurídica sobre aquest sòl. De l’aigua es tractarà de la gestió de les darreres infraestructures i dels efectes sobre l’economia.