El treball d’avui, l’economia del demà

L’estructura productiva del país, els llocs de treball que s’estan creant i els nivells formatius de la població, determinen el futur de l’economia i del mercat de treball.

Hi ha forts condicionants –globalització, canvi tecnològic, demografia, canvi climàtic- que cal tenir present:

  • La Globalització i els seus efectes en les relacions laborals. Empreses globals i protocols de bones pràctiques en els cadenes mundials de valor.
  • L’impacte de les tecnologies i el seu impacte tant en els drets fonamentals (llibertat d’expressió, protecció de dades, intimitat...) com en els drets laborals (del lloc de treball físic al lloc de treball virtual, la plataforma; el dret a la desconnexió...).
  • Demografia i Mobilitat dels treballadors/es (moviments migratoris) i relacions laborals.
  • La Transició a una “economia verda”

Aquest context condiciona i incideix en un mercat de treball que es mou entre la fragmentació dels processos productius i la “plataforma” com nou lloc de treball virtual. Les respostes basculen de la precarietat, com resposta curterminista amb importants efectes negatius personals, socials i econòmics, a la demanda de treball digne, com aposta estructural de futur.

Cal, per tant, aprofundir en quines són les estratègies que ens hem de plantejar per assolir un funcionament més eficient i just del mercat de treball, tant des del punt de vista econòmic com social. Conseqüentment caldrà establir l’adequació dels marcs legals regulatoris de les relacions laborals i de les institucions que operen en el mercat de treball.

El recent aprovat Pilar Europeu de Drets Socials emmarca bona part de les línies estratègiques que haurem de treballar els propers anys. Tot i el seu caràcter indicatiu, hores d’ara ni vinculant ni pressupostat, comporta unes línies de treball que al conjunt de la Unió Europea impregnarà les polítiques laborals i socials dels diferents països.

Algunes de les qüestions que hem d’abordar fan referencia a: treball atípic; flexibilitat i seguretat; sòcol de drets dels treballadors autònoms i independents; salari mínim; dret a la formació i a la transició justa en el context de la digitalització i la industria 4.0; la participació dels treballadors i els drets a la informació, consulta i representació; la negociació col·lectiva; etc.

Tanmateix abordar aquest futur reclama adequacions de les estructures de protecció social i d’educació i formació, amb els corresponents efectes fiscals.

Joan Carles Gallego Herrera

1.- Estructura de l’ocupació a Catalunya

Analitzar el “Mercat de Treball”, el seu funcionament, evidencia l’existència d’un seguit de disfuncions que el primer que fan és qüestionar el propi concepte de “mercat”. No estem davant d’una institució, el “Mercat de Treball”, que determina el preu del treball (salari) per la simple confluència i negociació entre l’oferta i la demanda i que té en compte factors d’eficiència i oportunitat. Aquestes convencions econòmiques “clàssiques” poc tenen a veure amb un marc de relacions, regulacions i institucions que interactuen per tal que el treball humà operi, juntament amb altres factors productius, de manera eficient per satisfer les necessitats materials i morals d’una societat. I, certament, el nostre “mercat de treball” presenta fortes disfuncions que el fan ser ineficient.

Tant des del punt de vista de les persones que hi treballen, com dels objectius que es proposa. Elements com atur, dualització, precarització, subocupació, desigualtat, salut, pobresa laboral i d’altres són productes del nostre mercat de treball. L’estructura i evolució de l’ocupació tindran un o altre signe en base a les polítiques econòmiques aplicades, que caldrà conèixer i avaluar, però que no es podran aïllar de l’anàlisi de la seva interacció amb d’altres polítiques (generals, socials, laborals, fiscals...) ja que és en la seva interacció que determinarà un determinat model econòmic i social.

Analitzar i preveure l’estat de l’ocupació a Catalunya els propers anys no és un exercici fàcil. La situació actual està determinada, tant pel que ha passat durant els anys 2007-2013 de profunda crisi econòmica, amb els efectes sobre l’activitat econòmica-empresarial i les seves derivades socials i laborals, com per les tendències que avui, en procés de recuperació econòmica, evidencien les febleses i mancances de l’estructura econòmica i ocupacional catalana.

Aquests anys de crisi, la destrucció de part de la capacitat productiva instal·lada i la desaparició d’empreses i llocs de treball, ha comportat un fort creixement de la desocupació, pèrdues de feina i impossibilitats d’incorporació al treball. Però també s’ha modificat de forma important el marc regulatori de les relacions de treball i el paper dels diferents agent socials i institucionals que hi intervenen, que no sembla hagi produït efectes positius generals, ni sobre l’activitat econòmica, ni la modernització empresarial ni la qualitat de l’ocupació.

Tanmateix, els impactes derivats de les polítiques d’estabilitat pressupostària i austeritat fiscal sobre la provisió de bens i serveis públics, han incidit negativament sobre la dotació i qualitat del capital físic i humà. Formació, recerca i inversions en infraestructures pateixen un cert estancament amb la rèmora que pot comportar per entomar els canvis de fons que requereix la nostra estructura econòmica.

L’estructura de l’ocupació i la seva evolució està determinada tant per la pròpia estructura de l’economia, com pel conjunt de normes i institucions que interactuen en el mercat de treball i les relacions de treball que s’hi estableixen. És per això que convé tenir present les característiques de l’estructura de l’economia catalana i en especial el que es refereix a la dimensió empresarial, l’estructura sectorial i la composició de la renda nacional.

Pel que fa a la dimensió empresarial, ja és conegut el minifundisme empresarial, una realitat que afecta clarament al model productiu, però també a la qualitat de l’ocupació.

Empreses 1/1/2017. Per sectors d'activitat, grandària i condició jurídica
Catalunya Espanya
valor % valor %
Empreses amb establiments al Territori 619.490 100 3.282.346 100
Indústria    37.267 6,0 198.805 6,0
Construcció    73.689 11,8 402.923 12,3
Serveis    508.534 82,1 2.680.618 81,6
Sense assalariats    353.732 57,1 1.823.250 55,5
1-9    232.148 37,4 1.313.619 40,0
10-49    25.721 4,1 120.711 3,7
50-199    5.540 0,9 19.214 0,6
200 o més    2.349 0,4 5.552 0,2
Persones físiques    315.917 50,9 1.747.159 53,2
Societats anònimes    20.573 3,3 81.954 2,4
Societats limitades    223.444 36,1 1.162.254 35,4
Altres    59.556 9,6 290.979 8,8
Empreses amb seu social a Catalunya 608.981 98,3


Font Idescat

Establiments a Catalunya. 2017 Per sector d'activitat i nombre d'assalariats de l'establiment
0 1–9 10–49 50–199 200–249 ≥250 Total
Total 392.918 253.053 31.878 5.282 318 841 684.290
Indústria 16.403 18.308 5.629 1.170 79 174 41.763
Construcció 53.453 24.021 2.276 178 9 31 79.968
Serveis 323.062 210.724 23.973 3.934 230 636 562.559


Font Idescat

Contrasten les dades de la realitat empresarial catalana i espanyola amb la realitat del nostre entorn. Si agafem les dades del 2015 (Eurostat) a Espanya les empreses amb més de 10 treballadors representen el 3’8% del total, una xifra per sota de la mitjana de la zona euro, 5’7% i allunyada d’Alemanya, on el 12’5% de les empreses ocupen més de 10 persones. Una xifra més propera a les de França, 4,6%, i Itàlia, 4,1%. Lluny de Suècia i Finlàndia, on les empreses amb més de 10 treballadors representen l’11’5% i el 6’7%.

Una realitat més evident quan fem la comparativa d’empreses d’1 a 4 treballadors, on Espanya té el 34’0 % d’establiments mentre que a França és el 23’1% a Itàlia el 27’1 i a Alemanya el 29’0%.

La dimensió empresarial és un condicionant, en termes d’inversió i d’innovació, però també pel que fa a la gestió de recursos humans, formació continuada, incentius, promocions, etc.

Però tant la dimensió com l’estructura ocupacional estan condicionades per la pròpia estructura sectorial de l’economia del país. Així cal que tinguem present la composició del PIB i la seva evolució els darrers anys.

PIB oferta i demanda . Preus corrents 2007-206 Catalunya
2016 2015 2014 2013 2012 2011 2010 2009 2008 2007
PIB oferta
Agricultura 1.804 1.822 1.857 1.950 1.771 1.837 1.825 1.999 1.969 2.048
Indústria 42.672 41.075 39.394 37.851 37.369 38.548 38.195 36.188 40.804 40.546
Ind. manufacturera 35.744 34.380 32.906 31.271 31.085 32.627 32.452 30.465 35.590 35.984
Construcció 9.653 9.264 9.128 9.218 10.779 13.918 16.293 21.316 22.720 22.305
Serveis 151.421 145.983 141.260 138.583 138.926 140.179 137.636 136.137 135.344 127.835
Comerç, transport i hostaleria 52.905 51.772 50.223 50.306 50.419 50.173 49.774 48.812 48.857 46.750
Act. immobiliàries, professionals i altres 69.072 65.952 63.785 61.295 61.570 62.431 60.210 60.187 60.780 57.699
Adm. pública, educació, sanitat i serveis socials 29.444 28.259 27.252 26.982 26.938 27.576 27.653 27.138 25.707 23.386
Valor afegit brut 205.550 198.143 191.639 187.601 188.846 194.483 193.949 195.640 200.838 192.733
Impostos nets sobre productes 18.079 17.498 16.379 15.597 15.011 15.234 15.843 12.475 16.084 19.658
Producte interior brut 223.629 215.641 208.018 203.198 203.856 209.716 209.792 208.115 216.922 212.391
PIB demanda
Demanda interna 196.616 189.911 181.616 177.662 183.829 191.118 194.712 195.915 209.685 205.664
Consum de les llars 121.449 118.176 114.235 111.596 114.317 115.228 113.859 111.997 117.445 114.653
Consum de les adm. públiques (1) 34.998 34.032 32.069 32.077 32.760 34.854 35.569 35.451 32.709 29.674
Formació bruta capital (2) 40.169 37.703 35.311 33.989 36.752 41.036 45.284 48.468 59.531 61.338
FBCF (béns d'equipament i altres actius) 24.940 23.721 22.150 20.939 21.564 22.148 23.060 22.284 25.736 25.658
FBCF (construcció) 14.443 13.508 12.848 13.129 14.834 18.659 21.820 25.123 32.901 34.499
Saldo amb l'exterior (3) 27.012 25.730 26.402 25.536 20.027 18.598 15.080 12.200 7.237 6.726
Saldo amb estranger 12.901 12.650 11.035 12.940 10.207 5.046 1.193 1.088 -6.303 -10.972
Exportacions totals amb l'estranger 84.668 81.910 77.583 75.112 73.578 69.556 62.441 55.052 65.416 64.427
Exportacions de béns i serveis 73.532 71.181 66.933 64.757 63.932 60.526 53.938 46.979 56.704 55.734
Consum dels estrangers en el territori 11.136 10.729 10.650 10.355 9.645 9.030 8.503 8.073 8.712 8.693
Importacions totals amb l'estranger 71.767 69.261 66.549 62.172 63.371 64.510 61.248 53.964 71.719 75.399
Importacions de béns i serveis 68.813 66.720 64.160 59.867 61.127 62.467 59.063 51.910 69.169 72.723
Consum dels residents a l'estranger 2.954 2.540 2.388 2.305 2.244 2.043 2.185 2.054 2.550 2.676
Producte interior brut 223.629 215.641 208.018 203.198 203.856 209.716 209.792 208.115 216.922 212.391


Font: Idescat. Comptes econòmics anuals de Catalunya. Base 2010. Unitats: Milions d'euros. (1) Inclou la despesa en consum de les institucions sense finalitat de lucre al servei de les llars. (2) La formació bruta de capital és la suma de la formació bruta de capital fix (FBCF) i la variació d’existències. (3) Inclou el saldo amb l'estranger i amb la resta d'Espanya.

El pes del sector industrial a Catalunya el 2016 era del 20,7, front al 73,6 del sector serveis i el 4,5 de la construcció. Una composició sectorial que la crisi ha fet canviar de manera significativa en el sector de la construcció, que el 2007 va arribar al 11’5, sobredimensionat per la dinàmica del sector immobiliari que va inflar la bombolla que va explotar amb la fallida del sistema financer. Però aquests anys no s’han aprofitat per donar un major impuls al sector industrial, que ha continuat perdent pes, passa del 21,03% al 20,7%, que guanya el sector serveis que arriba al 73,6, quan el 2007 representava el 66,3, en bona part empès pel sector turístic.

Ocupació a la industria (% del total ocupacions)
2007 2017
Espanya 29 19
Alemanya 30 28
França 23 21
Itàlia 30 27


Font: Banc Mundial

L’economia catalana, i espanyola, han vingut creixent des del 2014 per sobre de la mitjana europea. En bona part perquè va caure més els anys 2012 i 2013 i, per tant, té més recorregut per assolir els nivells de producció de bens i serveis previs a la recessió. Diferents causes expliquen l’inici de la recuperació i són majoritàriament exògenes: la caiguda del preu del petroli, la política monetària expansiva del BCE, la devaluació del € i els baixos tipus d’interès i una política fiscal més expansiva, gràcies a la menor pressió sobre el dèficit públic, i el bon comportament del sector turístic. No han estat les reformes aplicades, en especial la laboral, ni les polítiques d’austeritat imposades, les que han contribuït a la recuperació, i això fa que aquesta sigui insuficient, fràgil i inestable, molt depenent de les amenaces que representen canvis en els tipus interès del BCE, dels preus del petroli, o de la geopolítica global.

El creixement de l’economia, important i continuat des del 2014, com veurem més endavant es trasllada també a l’ocupació, que augmenta, tot i que lentament, sense assolir encara els nivells previs a la crisi. En aquesta situació podem observar les febleses de l’estructura ocupacional i del seu marc regulatori per consolidar un procés de creixement sòlid, que comporti, a més de la millora de la qualitat de vida i de treball de la immensa majoria de la societat, un canvi en les tendències de creixement que permetin modernitzar l’estructura econòmica i empresarial del país en un context econòmic global impactat pels canvis que han de provocar l’acceleració tecnològica i els reptes climàtics.

2.- La recuperació de l’ocupació. Quantitat i qualitat.

L’economia catalana està en procés de recuperació. La crisi iniciada el 2007 té el seu punt d’inflexió el 2013, quant l’economia toca fons i inicia un procés de recuperació continuat des del 2014. Tot i que les dades socials encara constaten els efectes de la crisi i la gestió realitzada (en termes de pobresa i desigualtat), l’ocupació s’està recuperant en paral·lel als indicadors positius de l’activitat econòmica.

2007 2013 2016
CAT ESP UE15 CAT ESP UE CAT ESP UE
Població Total 7.298 45.668 7.478 46.727 7.448 46.445
Pobl Edat Treb 16/64 4.758
Població Activa 3.824 22.426 3.863 23.190 3.782 22.741
Població Ocupada 3.576 20.579 2.969 17.139 3.275 18.824
* Agricultura 53
* Industria 581
* Construcció 185
* Serveis 2.383
Aturada 247 1.846 893 6.051 507 3.916
Creix PIB1 -0,5 1,1 0,4 -1,0 -1,7 0,2 3,5 3,3 1,9
Taxa Activitat 77,5 71,8 71,9 79,1 74,3 73,2 78,8 74,2 73,8
Taxa Ocupació 72,4 65,8 66,8 60,7 54,8 65,0 66,4 59,5 67,0
Taxa Atur 6,5 8,3 7,0 23,2 26,2 11,2 15,8 19,7 9’2
Temporalitat 23,7 31,6 14,9 18,6 23,1 13,6 21,3 26,1 14,2
Parcialitat 11,6 11,6 20.8 15,3 15,8 23,7 14,2 15,2 23,8
Parcialitat No Voluntària 27,0 32,8 20,8 57,3 62,6 27,3 57,6 61,3 25,8


Font: eurobarómetre social de Catalunya. 1 2008

Però encara distem d’assolir les xifres d’ocupació del 2007, quan la població ocupada era de 3.576.000 persones i la taxa d’atur estava en el 6’5%, un situació de pràctica plena ocupació. Del 2007 al 2013 el nombre de persones desocupades augmentà en més de 650.000 persones. Aquests tres anys de creixement de l’economia ja n’hem recuperat més de la meitat, però de seguir el ritme actual no podem preveure assolir els nivells d’ocupació fins d’ací tres o quatre anys.

Però l’ocupació que s’està creant és de baixa qualitat, evidencia les pròpies febleses de l’economia i l’empresa. No sembla que l’estructura ocupacional ni el marc de relacions laborals siguin els més adients per fer front als reptes que s’albiren.

L’European Trade Union Institute ha publicat, el passat agost, el seu informe sobre la qualitat de l’ocupació en els 28 països de la Unió Europea (“Bad Jobs” recovery? European Job Quality Index 2005- 2015). Aquest informe utilitza un seguit d’indicadors (1) salaris, (2) formes de feina i seguretat laboral, (3) temps de treball i equilibri treball-vida, (4) condicions de treball, (5) habilitats i desenvolupament en la carrera laboral, i (6) representació sindical amb els que elabora un índex de qualitat del treball. Espanya apareix a la cua de la UE 28, només per davant de Romania i Grècia i darrera de Polònia i Hongria, amb una puntuació de 3 sobre 10, lluny dels valors assolits pels països nòrdics que tenen les puntuacions més altes (Suècia, 7,5; Finlàndia 8; Dinamarca, 9).

La valoració global és extensible a la realitat laboral de Catalunya, atès el paral·lelisme de la seva estructura d’ocupació amb la de l’estat. Tot i mantenir Catalunya un millor posicionament que el conjunt de l’estat en totes les variables ocupacionals (taxes d’activitat, ocupació i atur, temporalitat i parcialitat, salaris), aquestes segueixen les mateixes tendències (i intensitat en les variacions cícliques), atès l’alt nivell d’integració econòmica i productiva de l’economia catalana i espanyola. En qualsevol cas constatem la distància en relació els estàndards europeus als que volem tendir.

Població ocupada a Catalunya per grups d’edat
2017 1999
Valor % Valor %
De 16 a 19 anys 26,1 0,7 6,0 70,7 2,6 13,3
De 20 a 24 anys 176,9 5,3 285,0 10,7
De 25 a 29 anys 300,7 9,1 50,9 416,0 15,6 56,2
De 30 a 34 anys 356,5 11,0 397,4 14,7
De 35 a 39 anys 470,7 14,2 358,8 13,4
De 40 a 44 anys 551,5 16,6 335,1 12,5
De 45 a 49 anys 475,9 14,3 43,0 286,1 10,7 30,1
De 50 a 54 anys 429,3 12,9 248,1 9,3
De 55 a 59 anys 322,6 9,7 168,0 6,3
De 60 a 64 anys 174,5 5,2 82,7 3,1
De 65 anys i més 31,5 0,9 18,0 0,7
Total 3.316,2 100 2.665,9 100

2.1.- L’atur. Flexibilitat i desprotecció.

L’atur és, des de meitats de la dècada dels 80 del passat segle, el principal problema de l’economia catalana. L’any 2017 l’hem acabat amb una taxa d’atur del 12,3% i 479.000 persones desocupades, 79.000 menys que fa un any. D’aquelles, 414.000 havien treballat abans i 64.000 busquen feina per primera vegada. El 2013 la taxa d’atur era el doble (23%).

A l’analitzar les dades d’atur observem diverses realitats que expliquen dèficits de funcionament del mercat de treball, sigui dels serveis públics d’ocupació o de les polítiques de protecció. Dèficits que acaben impactant en les persones i en la seva qualitat de vida, però que comporten costos econòmics i socials afegits en termes de despesa social associada o desaprofitament d’inversions en educació i formació entre d’altres.

Veiem algunes dades:

  • 235.000 persones (la meitat del total) porten més d’un any a la recerca de feina
    • 217.000 fa més d’un any que van deixar la darrera ocupació;
  • d’aquelles 157.000 ja fa més de dos anys que es troben en aquesta situació;
  • del total de 479.000 persones en situació d’atur només 125.000 reben subsidi o prestació,
  • més de 350.000 persones desocupades no tenen accés a cap font d’ingressos;
  • 177.600 persones desocupades viuen en habitatges on tots els actius estan desocupats
  • i en més de 400.000 llars familiars hi habita més d’un desocupat.

Aquesta realitat mostra que l’estructura econòmica del país no és capaç d’ocupar el capital humà disponible d’una manera eficient, amb els problemes que genera tant a nivell econòmic i social com personal.

Taxa d’atur Catalunya 4art T 2017 I Variació interanual
Taxa % Valor absoluta %trimestre % acumulat
Atur 12,63 479,2 -79,2 -14,2 -14,6
Per sexe:
     Homes    11,85    236,5    -38,5    -14,0 -14,2
     Dones    13,49    242,8    -40,8    -14,4 -14,9
Per grups d'edat:
     De 16 a 24 anys    28,95    82,7    -1,8    -2,1 -6,5
     De 25 a 54 anys    10,87    315,2    -75,3    -19,3 -17,8
     De 55 anys i més    13,32    81,3    -2,1    -2,6 -7,4


En milers. Font: Idescat, a partir de dades de l'Enquesta de població activa de l'INE.

Si en els moments de crisi econòmica la destrucció d’ocupació ha estat molt elevada, en els moments de represa econòmica hem estat capaços de crear gran quantitat de llocs de treball. Totes les accions de política econòmica dels darrers trenta anys han tingut com a finalitat la creació de llocs de treball, però ho han fet amb polítiques més preocupades per l’increment quantitatiu de l’ocupació, que no pas per la qualitat del treball que es crea. No s’han “dirigit” els processos de creació d’ocupació a partir de la utilització del capital humà disponible i la qualificació associada, ni de l’incentiu a la modernització empresarial i la innovació tecnològica i productiva.

L’any 1984 es produeix la 1era modificació de l’Estatut dels Treballadors (aprovat l’any 1980). És la primera reforma laboral que es justifica, com han continuat fent les següents, per la necessitat de crear ocupació. Generalitza la contractació temporal i introdueix major flexibilitat de les condicions laborals. Posteriorment assistim el 1988 a la pretensió d’imposar el Pla d’ocupació juvenil, el 1992 a la modificació de la durada i quantia de les prestacions per desocupació, el 1994 a la legalització de les ETT i segueixen successives reformes en relació a reforma del temps parcial, introducció de modificacions als contractes de formació i pràctiques, rebaixes de cotitzacions socials, augment de les causes per l’acomiadament objectiu, introducció de limitacions per l’accés a la prestació per desocupació i supressió dels salaris de tramitació, etc., fins arribar a les darreres reformes laborals del 2011 i 2012 que han flexibilitat més la contractació, descausalitzant i facilitant l’extinció contractual, interferint l’equilibri de les relacions laborals entre empresaris i representants dels treballadors i treballadores i devaluant el dret a la negociació col·lectiva.

2.1.1.- La flexibilitat externa, l’opció per adequar-se als canvis

La lògica ha estat sempre la mateixa flexibilitzar les relacions laborals amb la justificació de la necessitat d’impulsar els processos de creació d’ocupació. El resultat és que el marc laboral ha permès en els anys de creixement econòmic importants processos de creació d’ocupació i , per contra, una gran destrucció d’ocupació en els anys de crisi. Si el 1984 Catalunya tenia una població ocupada de 1.797.000 persones, el 2017 és de 3.316.000, s’ha pràcticament doblat. Durant el període 1995-2016, mentre la UE-15 la població ocupada passa de 146,8 milions de persones a 174,2, amb un creixement del 18,6% España ho fa de 12, 3 milions a 18,1 i Catalunya de 2’1 milió a 3,2, el 47’1% i el 52’3% respectivament (dades Eurostat).

Som els primers quan a creació d’ocupació, però també tenim el lideratge en la seva destrucció, amb xifres d’escàndol durant els cicles recessius. Si el 2007 la taxa d’atur de la UE15 era del 7%, a España del 8,3 i a Catalunya 6’5%, el 2013 la UE15 arriba al 10’6% de taxa d’atur, mentre España ja s’ha enfilat al 26,1%, el segon país amb taxa d’atur més elevada després de Grècia, i Catalunya assoleix el 23%. Si desagreguem les dades s’observa la distància amb països del nostre entorn més proper, on les greus asimetries en l’estructura ocupacional només s’expliquen per la diferència del models econòmic-productius amb els que suporten el seu creixement (les taxes d’atur l’any 2013 van ser a França del 10’0, %, a Itàlia 12,3%, a Àustria 5,4, Alemanya, 5,3%...)

L’increment de l’atur al nostre país, com a resultat de la crisi i les polítiques amb que s’ha gestionat, ha sigut molt més accentuat. L’ajust de l’economia es produeix principalment via acomiadaments i no modificant les condicions de treball. Precisament un dels factors que més contribueix a la gran destrucció d’ocupació com a primer impacte de resposta a la crisi és el recurs a la temporalitat en la contractació que s’ha fomentat com a factor per impulsar l’augment de l’ocupació quant estem en fase de creixement.

És la contractació temporal la via que s’utilitza per adequar-se als canvis. Flexibilitat interna contraposada a la flexibilitat interna. Un model que sembla que no ha canviat, ja que el procés de recuperació econòmica de nou ens porta al creixement de la temporalitat, tal com veurem més endavant i s’observa en el quadre següent.



Població ocupada assalariada amb contracte temporal
2007 2013 2017
Homes 372,1 237.2 275,0
Dones 341,7 232,2 325,4
Total 713,8 469,4 600,4


Font: Idescat, a partir de dades de l’enquesta de població activa de l’INE

Aquesta realitat s’explica no pot ser fruit d’un excés de rigidesa del mercat laboral, argument utilitzat per justificar les diverses reformes laborals flexibilitzadores, orientades a la devaluació contractual i salarial fonamentalment, sinó precisament per un model productiu de baix valor afegit. S’opta per utilitzar com avantatge competitiva el baix cost de la mà d’obra, gràcies a un marc normatiu extremadament flexible pel que fa a l’entrada i sortida del mercat de treball, com evidencien els canvis que pateix l’ocupació, alt creixement en els moments d’auge i brutal destrucció en els moments vall.

Aquesta és una política laboral desincentiva la modernització empresarial. No estimula la inversió en innovació tècnica i organitzativa, el que comporta importants efectes associats, en termes d’abandó escolar, de fluxos migratoris, de subocupació, etc.

Per adequar-se els canvis que impacten en l’entorn empresarial s’opta per la flexibilitat externa, via acomiadament i externalitzacions, abans que per la interna, que comporta adaptar jornades i temps de treball, utilitzar la formació, promoure la polivalència i la mobilitat. En un cas és promou la vulnerabilitat i la precarietat dels treballadors, front a l’aposta per contractualitzar les relacions laborals i fer compatible els necessitats empresarials amb les necessitats personals.

Flexibilitat
Externa Acomiadament

Contractació

Externalització

Subcontractació

Vulnerabilitat, precarietat i rotativitat
Interna Jornada laboral, temps de treball

Mobilitat funcional, geogràfica

Intensitat de les tasques

Qualificació

Equips de treball i Polivalència

Salari variable

Contractualització vs discrecionalitat unilateralitat.

Adaptabilitat a les necessitats de l’empresa vs adequació dels canvis a les situacions personals


L’aposta de les diferents reformes laborals ha estat aquesta, augmentar la flexibilitat externa front a la interna. Les facilitats per a l’acomiadament i l’ús abusiu, i molts cops antieconòmic, de l’externalització i la subcontractació, produeix com a resultat atur en els moments de crisi i fort repunt de la contractació en els moments d’auge. Una ocupació que cada cop és més precària i consolida un model de baixa valor afegit.

Empreses que han aplicat mesures de flexibilitat interna. % s/total de empreses


Draft Domingo 929260325-image1.png


Font: Encuesta anual laboral 2016 Resumen de resultados. Ministerio Empleo y Seguridad Social

Empreses segons les mesures de flexibilitat interna aplicades. % sobre el total de empreses
2013 2016
Canvis tipus de jornada en contracte 17,6 15,7
Jornada laboral 8,0 12,3
Sistema remuneracions i salari 6,8 3,1
Mobilitat geogràfica 2,5 2,6
Mobilitat funcional 1,8 2,4


Font: Encuesta anual laboral 2016 i 2013 Resumen de resultados. Ministerio Empleo y Seguridad Social

Empreses que han aplicat altra tipus de mesures. % sobre el total d’empreses
2013 2016
No renovació contractes temporals 39,3 9,2
Acomiadaments 25,8 17,2
Reducció costos no laborals (excepte inversions) 16,9 17,9
Reducció d’inversions 12,4 10,5


Font: Encuesta anual laboral 2016 i 2013 Resumen de resultados. Ministerio Empleo y Seguridad Social

Entre el 2008 i el 2012 mentre la jornada mitja per ocupat va reduir-se l’1’6% a la zona euro, a Espanya va augmentar un 1,4%. Una situació que és l’excepció a la zona euro ja que només Portugal, Eslovènia i Eslovàquia tenen augments de jornada mitja del conjunt de països de la zona euro. Si la jornada hagués evolucionat igual a Espanya que a la zona euro la destrucció d’ocupació hagués estat menor. Hi ha estudis al respecte que, com el de la Secretaria General de Economia de la Junta d’Andalusia, que consideren que s’hagués evitat la pèrdua de 540.000 llocs de treball, o de 720.000 si es té en compte el nombre d’hores efectivament treballades.

2.1.2.- Formació i qualificació

Qualificació i ocupació tenen relació directa, a major formació i qualificació major ocupació. Totes les dades corroboren aquesta relació, especialment quan observem la composició de l’atur, on a major qualificació menor impacte de l’atur. El quadre de demandants d’ocupació per nivell formatiu així ho corrobora.

Demandants aturats segons nivell formatiu i sexe 2016
Nivell formatiu Total demandants aturats % Total Homes Dones
Sense estudis/ No acreditats 326.445 8,82 152.614 173.831
Estudis primaris 202.377 5,47 92.959 109.418
ESO sense titulació 957.756 25,86 486.546 471.210
ESO amb titulació 1.048.589 28,32 476.514 572.075
Batxillerat i equivalent 314.023 8,48 132.346 181.677
Grau mig FP 266.478 7,20 98.257 168.221
Grau superior FP 235.261 6,35 87.464 147.797
Univ. cicle mig 122.532 3,31 36.214 86.318
Univ. Segon cicle 163.733 4,42 56.561 107.172
E.E.E. Superior 58.515 1,58 20.138 38.377
Altres titulacions 7.125 0,19 2.639 4.486
Indeterminat 140 0,00 50 90
Total 3.702.974 100,00 1.642.302 2.060.672


Observatorio de las ocupaciones. SEPPE dades 2016

De la mateixa manera que la formació impacta en la taxa d’ocupació:

Taxa d’ocupació per grup d’edat (15-34 anys), nivell educatiu assolit i 3 anys després de la sortida dl sistema educatiu
total Pre primària ,Primària i secundària obligatòria 2on cicle secundaria i secundària no superior Ensenyament superior
UE27 72,9 41,8 69,3 81,8
Alemanya 80,2 36,9 80,5 90,0
França 70,2 35,9 49,0 67,9
Italia 59.2 35,3 62,5 80,7
Espanya 59,8 33,0 53,3 63,3


Eurostat

Però el problema del nostre mercat de treball és la inadequació de la formació disponible amb la formació demandada, el que genera problemes com el de la subocupació que, al marge de la ineficiència general del sistema productiu, provoca altres problemes, tant personals, de qui veu frustrades les seves expectatives, com socials, que justifiquen l’abandó escolar prematur, ja que desincentiva socialment, la formació i la qualificació.

Nivell de formació assolit per la població ocupada
Catalunya Esp1 UE151
valor % % %
Analfabets i educació primària 213,7 6,4 42,6 28,6
Educació secundària 1a. etapa 849,4 25,6
Educació secundària 2a. etapa 747,5 22,5 24.7 42,8
Educació superior 1.505,6 45.4 32,7 28,6
Total 3.316,2 100,0 100,0 100,0


Font: Idescat, a partir de dades de l'enquesta de població activa de l'INE. 4t.Trim 2017. 1 Font Eurostat any 2016. Dades en milers.

Nivell de formació assolit/Temps treballat sense interrupció en l’ocupació actual
Analf i Primària Secundària Superior Total
Valor % Valor % Vaor % Valor %
11 mesos i menys 43,5 20,3 301,1 18,8 202,6 13,4 547,2 16,5
D'1 a 3 anys 35,9 16,8 262,8 16,4 261,0 17,3 559,8 16,7
3 anys i més 134,3 62,8 1.032,9 64,7 1.042,0 69,2 2.209,2 66,6
Total 213,7 100,0 1.596,9 100,0 1.505,6 100,0 3.316,2 100,0

2.1.3.- Atur i desprotecció

Les prestacions d’atur tenen per objecte la protecció de les persones que han perdut la seva feina o se’ls aplica una reducció de jornada i la part corresponent del reducció salari.

En el quadre, inclòs en la memòria socioeconòmica de Catalunya 2016 elaborada pel CTESC, observem l’evolució de les persones beneficiàries de prestacions d’atur a Catalunya i Espanya 2007-2016


Draft Domingo 929260325-picture-Group 180671.svg

Unitats: persones. Nota: mitjana anual. Font: elaboració CTESC a partir del servei Públic d'Ocupació Estatal.

Pel que fa al nivell de cobertura l’any 2016 ha estat del 60’5%, 0,2% menys que l’any anterior. Es manté la tendència descendent iniciada l'any 2010. A l’estat la taxa de cobertura ha estat del 55,1%, 0,7 % menys que l’any anterior. De les 266.548 de persones beneficiàries de prestacions d’atur de mitjana anual l’any 2016, el 47% són d’una prestació del nivell contributiu (125.256 persones) i la resta, el 53%, d’una prestació no contributiva

Taxa de cobertura (beneficiaris de prestacions/aturats registrats amb experiència laboral) %
2008 2009 2010 2011 2012 2013 2014 2015 2016
Catalunya 85,9 84,6 85,6 76,4 71,8 67,9 64,2 60,7 60,5
Espanya 73,4 75,4 78,4 70,7 65,9 62,3 58,9 55,8 55,1


Font: Servei Públic Ocupació Estatal (SEPE)

La baixada de la taxa de cobertura és resultat directe de les modificacions normatives que dificultaven l’accés a les prestacions i en disminuïen duració i quantia. La reforma laboral del 2012 vatenir un fort impacte negatiu en reduir les prestacions contributives i assistencials (subsidis per a majors de 52 anys, avui 55). No només disminueix el nombre de perceptors, també disminueix el total de la despesa en prestacions d ‘atur, tant a Catalunya com a Espanya. Si el 2010 en el moment on la taxa de cobertura va arribar a nivell màxim, la despesa va ser 32.237,9 milions d’€ a Espanya i 5.708,2 a Catalunya, el 2013, quan el volum de persones desocupades va assolir el màxim, va caure a 29.805,1 i 4.855,1. El 2016 la despesa en prestacions cau a 18.638,1 a Espanya i 2.836,9 a Catalunya, xifra inferior a la destinada el 2008 quan el nombre de persones registrades com aturades era encara inferior a l’actual.

Sens dubte la caiguda de la taxa de cobertura incideix greument sobre la qualitat de vida de les persones i és un factor que contribueix al creixement de la pobresa i la desigualtat aquests darrers anys (el 2016 en el 14’8% de les llars hi convivien ocupats i persones en situació d’atur; i en el 8’6% de llars tots els membres actius estaven desocupats). Sota l’argument que la protecció d’atur desincentiva la recerca activa d’ocupació s’han promogut mesures per dificultar-ne l’accés. La realitat mostra que les persones que romanen en situació d’atur no és per l’existència de protecció sinó per la manca d’ofertes adequades o la seva inexistència. Hi ha un seguit de factors que incideixen en que un bon nombre de persones tinguin dificultats per a la reinserció laboral, siguin formatives , disponibilitat a la mobilitat geogràfica o d’altra tipus, que són en definitiva sobre les que cal actuar a través de les polítiques actives d’ocupació.

Cal constatar també que en les dades d’atur registrat hi ha una forta presència de l’atur de llarga durada, que el 2016 superava el 58% del total de persones en situació d’atur. Especialment preocupant la situació de les persones majors de 45 anys, que tenen majors dificultats d’incorporar-se a l’ocupació en ser en moltes ocasions rebutjades per motius d’edat. El 2016 la taxa d’atur dels majors de 55 anys és superior a la que es troben entre 35 i 54 anys.

És en el marc de l’augment de la desprotecció d’atur i de l’augment de la pobresa que s’ha obert el debat de la renda garantida de ciutadania, que finalment el Parlament de Catalunya va aprovar i caldrà avaluar d’ací un temps el seu funcionament i resultat. Una prestació que vol garantir, com a dret subjectiu, uns mínims ingressos a qui estigui en situació de necessitat i desocupació i que ha d’anar acompanyada de mesures específiques d’inserció. Aquesta mesura s’inscriu en els debats que es van generalitzant en relació a les rendes bàsiques universals, rendes garantides i fórmules similars, que volen donar resposta a un futur d’atur estructural que hi ha qui profetitza lligat a la digitalització i robotització de la societat.

2.2.- La Contractació. Temporalitat i Parcialitat. Precarietat.

L’any 2017 es formalitzen a Catalunya més de tres milions de contractes, un 6’7% més que el 2016. El 87% dels nous contractes són temporals. El 60% ho són a temps complert i el 40% a temps parcial. La contractació augmenta més en els homes (7’4%) que en les dones (6%). El 80% dels contractes es formalitzen amb menors de 45 anys. El 21,4% dels contractes es formalitzen amb persones de nacionalitat estrangera. El 13% de la contractació es fa al sector industrial, que creix el 7’5% respecte el 2016.

El pes de la contractació indefinida té un tendència creixent des del 2014, havent assolit el 12’9% del total de contractes formalitzats el 2017, la tercera part dels quals corresponen a contractes temporals convertits en indefinits. El que fa que el contracte ordinari indefinit només representi el 8’4% del total de la contractació.

Contractació laboral a Catalunya
2016 2017 Variació Interanual
Valor % Valor % Valor %
Total indefinits 376.034 12,6% 411.539 12,9% 35.505 9,4%
Total temporals 2.610.524 87,4% 2.775.620 87,1% 165.096 6,3%
Total contractes 2.986.558 100,0% 3.187.159 100,0% 200.601 6,7%
Durada Temporals Valor % Valor % Valor %
Inferior o igual a 1 mes 1.074.758 41,2% 1.145.339 41,3% 70.581 6,6%
Més d'1 i fins a 3 mesos 306.400 11,7% 324.727 11,7% 18.327 6,0%
Més de 3 fins a 6 mesos 247.272 9,5% 272.471 9,8% 25.199 10,2%
Més de 6 fins 12 mesos 78.636 3,0% 82.962 3,0% 4.326 5,5%
De 12 a 24 mesos 4.230 0,2% 4.067 0,2% -163 -3,85
Més de 24 mesos 9.842 0,4% 10.746 0,4% 904 9,2%
Indeterminada 889.385 34,1% 935.308 33,7% 45.923 5,2%
Total temporals 2.610.524 100,0% 2.775.620 100,0% 165.096 6,3%


Font: Observatori del Treball i Model Productiu a partir de les dades del SOC i del Servei Públic d’Ocupació Estatal

Pel que fa a l’edat de les contractacions, els menors de 29 anys la contractació ordinària indefinida representa el 7’2% del total dels contractes formalitzats, mentre que el grup de 30 a 44 anys representa el 9’4%. En ambdós grups el pes principal és la contractació eventual per circumstàncies de la producció (per sobre del 40%) seguit del d’obra i servei. En el grup de majors de 45 anys el contracte més utilitzat és el d’Obra i servei (36’5%) juntament amb el de circumstàncies de la producció (36’0%).


Població ocupada assalariada amb contracte temporal
2007 2013 2017
Homes 372,1 237.2 275,0
Dones 341,7 232,2 325,4
Total 713,8 469,4 600,4


Font: Idescat, a partir de dades de l’enquesta de població activa de l’INE

Taxa temporalitat 2016
Dona Home Nacional Estranger Total Var T % 2015/16
16-24 66,1 70,0 68,3 66,9 68,1 8,2
25-34 29,3 31,7 29,8 33,2 30,5 1,6
35-54 16,2 15,0 14,2 25,3 15,6 0,6
55-64 8,5 8,8 7,8 25,2 8,6 2,4
Total 21,2 21,3 19,7 30,9 21,3 1,5
Esp 26,1
UE 15 14,2
UE 28 14,2


Font: Idescat, a partir de dades de l’enquesta de població activa de l’INE

Pel que fa als sectors d’activitat el gruix de la nova contractació del 2017 es concentra al sector serveis, amb el 80%, seguit de la indústria amb el 13,1%, quedant la construcció i la agricultura amb un pes menor, 4’5% i 2’8% respectivament. Pel que fa a l’any anterior, amb un creixement total de la contractació del 6’7%, la industria augmenta amb més força, amb un 7’5%, seguida de serveis amb el 6’7%, construcció el 5’3% i agricultura el 4’5%.

Entrades a l’ocupació
4/07

1T08

1T 08

2T08

2T 08

3T 08

3/ 08

4T08

4/ 16

1T 17

1/17

2/17

2T 17

3T 17

3T 17

4T 17

Agricultura 0,3 2,8 2,3 3,2 3,3 3,1 2,5 2,8
Indústria 14,9 10,6 11,3 12,3 19,0 12,9 10,6 13,8
Construcció 11,7 10,3 15,6 16,9 7,8 5,5 4,4 8,3
Serveis 73,2 76,3 70,8 67,6 70,0 78,4 82,6 75,1
Indefinit 38,2 33,0 18,6 25,7 16,1 19,3 11,0 15,3
temporal 61,8 67,0 81,4 74,3 83,9 80,7 89,0 84,7


Font: Observatori del Treball i Model Productiu a partir de les dades del SOC i del Servei Públic d’Ocupació Estatal

Pel que fa a la contractació per divisió d’activitats són els serveis de menjars i begudes, 11,6%, el comerç al detall (excepte vehicles de motor), 7,8%, les activitats sanitàries 7,6% i els serveis d’allotjament (5%) on es formalitzen més contractes.

Per grups ocupacionals, les ocupacions més contractades el 2017 són: peons d’indústries manufactureres (11,9%), cambrers assalariats (9,7%) i personal de neteja, oficines, hotels i d’altres (6,2%).

Com veiem són sectors i ocupacions de baix valor afegit, que justifiquen clarament la baixa qualitat de l’ocupació que s’ofereix. Una tendència que retroalimenta els dèficits estructurals de l’economia.

Evolució i pes del VAB per sectors econòmics 2016
% de variació Pes sobre el total (%)
Agricultura, ramaderia, silvicultura i pesca 10,1 0,9
Indústria 4,0 20,8
Indústria manufacturera 4,2 17,4
Construcció 3,2 4,7
Serveis 3,1 73,7
Comerç a l'engròs i al detall; reparació de vehicles; transport i emmagatzematge, i 2,2 25,7
Informació i comunicacions 8,1 3,7
Activitats financeres i d'assegurances -2,0 3,6
Activitats immobiliàries 1,6 11,4
Activitats professionals, científiques i tècniques; activitats administratives, i serveis 8,9 10,8
Administració pública, educació, sanitat i serveis socials 2,8 14,3
Activitats artístiques, recreatives i d'entreteniment, i altres serveis 0,7 4,1
VAB 3,4 100,0


Font Idescat

Temporalitat i elevada rotativitat en el treball estan associades. Amb dades del Servicio Público de Empleo Estatal (SEPE), la durada mitja dels contractes passa de 78,6 dies el 2007 a 62,87 el 2011 i a 50,58 el 2016.

Aquesta tendència sembla consolidada. La taxa de temporalitat torna a situar-se en els nivells que teníem els anys previs a la crisi. La temporalitat apareix com l’element de flexibilitat utilitzat per les empreses per adaptar-se als canvis de l’entorn econòmic. La flexibilitat externa que ha estat inherent a la nostra estructura ocupacional i és la causant principal dels alts nivells de destrucció d’ocupació en moments de crisi, o de caiguda d’activitat, que actua com a desincentivador de processos d’innovació productiva i/o organitzativa.

La contractació parcial, va guanyant pes en el total de contractació els darrers anys. Quan observem la comparativa amb les dades mitjanes de la UE constatem que estem en la banda baixa d’utilització de la parcialitat en el mercat de treball, una taxa de parcialitat del 14,2% el 2016 front al 23,8 de la UE15. Però quan analitzem les dades desagregades observem que és concentra en els sectors més joves i en major impacte en les dones. Una evidència més de els desigualtats que recorren el mercat de treball, però també una tendència a la precarietat en el treball (i de vida) dels sectors joves de la població.

Taxa parcialitat 2016. Catalunya
Dona Home Nacional Estranger Total Var T % 2015/16
16-24 49,6 34,7 44,0 31,6 42,0 4,1
25-34 20,7 9,9 14,4 18,3 15,2 1,1
35-54 19,5 5,1 10,9 18,5 11,8 -0,2
55-64 18,9 4,3 10,4 22,5 10,9 -0,9
Total Cat 21,5 7,7 13,2 19,6 14,2 -0,9
Esp 24,1 7,8 15,2
UE15 38,4 11,3 23,8
UE28 32,6 10,0 20,4


Pel que fa a la parcialitat la dada més preocupant és, sens dubte, la voluntarietat o no en la formalització d’aquest tipus de contracte. És un clar indicador de subocupació i desvirtua el propi anàlisi de l’evolució de les dades d’atur, ja que mostra que el nostre mercat de treball, o sigui el nostre sistema productiu, no crea els llocs de treball suficients per donar cabuda a totes les persones que volen treballar. El nombre de persones treballadores amb contractes parcials involuntaris (265.000, en dades EPA 2016) palesen un dèficit d’oferta de llocs de treball (130.000) que hauríem de sumar a les xifres d’atur.

Parcialitat involuntària, sobre el total a temps parcial (%)
Catalunya 57,6
Espanya 61,3
UE15 25,8
UE28 26,1


Que en el procés de recuperació tornem a les taxes de temporalitat prèvies a la crisi i que la parcialitat no desitjada dobli les mitges europees, indica les febleses del propi procés de recuperació, però sobretot les disfuncions del marc regulatori del mercat de treball.

La causalitat en la contractació s’ha anat devaluant reforma rere reforma i la manca de controls sobre la legalitat contractual estan en la base de l’ús abusiu de la temporalitat. La cultura empresarial opta per l’ús de la temporalitat com a factor de flexibilitat, traslladant tots els costos de l’adequació als canvis en el treballador, via extinció contractual, en comptes d’utilitzar fórmules de flexibilitat interna (jornada, mobilitat funcional). Però també es constata una utilització perversa de la parcialitat, que en alguns casos acaba convertint els treballadors en personal a plena disponibilitat malgrat la fórmula contractual de temps parcial. Un model que de nou reforça la tendència a fer recaure la flexibilitat empresarial, per adequar-se als canvis en l’entorn econòmic, en el treballador, sigui les majors facilitats per a l’extinció contractual en el cas dels temporals, via lliure disponibilitat de la contractació parcial.

2.3.- Salaris. Igualtat i productivitat

El salari digne és un dels indicadors de qualitat del treball. Avui totes les dades ens indiquen que els darrers anys hi ha hagut una caiguda general dels salaris, atesa l’opció de fer recaure en els costos laborals la competitivitat de l’economia. Un fet que està provocant diferents efectes, que van des de la consolidació d’una categoria de treballadors “pobres”, fins la caiguda dels ingressos de la seguretat social, amb la conseqüent tensió sobre el sistema públic de pensions, atès que la cotització va associada al nivell salarial. Però l’aposta per baixar els salaris també té efectes sobre l’economia, ja que la nostra és una estructura on la tendència a gastar diners ve dels salaris i no dels rendiments del capital (la demanda interna és el principal component del PIB, 87% el 2016, el 2007 era el 96’8%, i d’aquesta el principal component és el consum de els llars, el 661’7%, quan el 2007 era el 55’7%).

Per tant cal superar l’aposta pels baixos salaris (i les pensions) ja que de mantenir-se la tendència dels darrers anys pot afectar el consum privat i per tant la demanda agregada, incidint així en el propi creixement econòmic.

Més enllà dels baixos salaris assistim també a la desigualtat que originen les polítiques retributives. La bretxa salarial per motiu de gener, però també generacional i per origen. Pel que fa a la de gener té diferents causes, les que van des de la segregació ocupacional que estableix sectors i categories feminitzats i masculinitzats a la cultural que fa que uns estiguin menys infravalorats i retribuïts que els altres. En aquest sentit l’aplicació de la Llei d’Igualtat de gènere i l’obligació de realitzar Plans d’igualtat a les empreses és una eina que cal promoure per conèixer els factors que mantenen la diferencia en l’accés a determinades categories o en termes de promoció. Hi ha un ampli consens en la necessitat d’abordar aquesta realitat i, en d’entrada, en transparentar la realitat de la desigualtat com a primer pas per canviar-la.

Però la bretxa salarial també es constata en termes generacionals, que provoca que les noves incorporacions al treball es facin en condicions salarials inferiors als llocs de treball preexistents. Aquesta és una realitat que té a veure amb la consolidació d’un model de baixos salaris que acompanyat amb la temporalitat i alta rotativitat en l’ocupació consolida un model productiu de baix valor afegir, en el que les ofertes de treball no posen en valor la qualificació disponible en els noves generacions ni aposten per l’estabilitat laboral.

Guany mig anual per grup d’edat i nacionalitat. 2015
valor
Homes Dones Total
Catalunya 27.514,06    20.946,56    24.321,57
Per grups d’edat
menys de 25 anys    12.545,16 *    9.656,64 *    11.051,99
     de 25 a 34 anys    21.485,76       18.155,18       19.901,30
     de 35 a 44 anys    27.582,98       21.876,45       24.779,02
     de 45 a 54 anys    30.658,18       22.720,94       26.887,21
     de 55 anys i més    32.144,78       21.728,03       26.939,09
Per nacionalitat
Espanya    28.540,63       21.446,09       25.037,45
resta món    19.075,00       15.250,45       17.495,95


Fuente: INE. Encuesta anual de estructura salarial. En €

Guany mig anual per tipus jornada i contracte. 2015
Homes dones total
Tipus jornada
Temps complert 28.509 25.045 27.039
Temps parcial 10.538 9.851 10.065
Tipus contracte
Indefinit 27.825 21.063 24.561
temporal 17.274 15.571 16.422


Fuente: INE. Encuesta anual de estructura salarial. En €

Salari anual mitjà brut
Catalunya Espanya
2015 24.321,57 25.037,45
2014 23.927,17 24.315,75
2013 24.253,73 25.051,99
2012 24.436,39 25.236,72
2011 24.499,32 25.242,65
2010 24.449,19 25.266,18
2009 23.851,31 24.574,03
2008 (*) 23.375,54 24.260,37
2007 21.998,10 22.662,16
2006 21.210,04 21.819,70
2005 20.067,13 20.401,94
2004 19.750,11 19.898,06


El salari és un element bàsic de l’evolució econòmica. La demanda agregada es composa del consum privat, el qual depèn de a) l’ocupació i els salaris, b) la reinversió productiva dels beneficis, que a la vegada depèn de les expectatives d’increment del consum (i del grau de participació dels treballadors i treballadores en la gestió de l’empresa) i c) de la despesa pública (tant de la despesa corrent com de les inversions).

Producte interior Brut (III trimestre)
2017 2013 2007
PIB 58.283 51.034 52.832
Demanda interna    51.816    44.478    51.669
     Consum de les llars    32.011    28.025    28.717
     Consum de les adm. públiques (1)    9.077 7.994    7.518
     Formació bruta de capital (2)    10.728    8.459    15.435
          FBCF (béns d'equipament i altres actius)    6.673    5.216    6.507
          FBCF (construcció)    3.842    3.279    8.641
Saldo amb l'exterior (3) (4)    6.468    6.556    1.162
     Saldo amb l'estranger (4)    3.534    3.536    -2.867
          Exportacions totals amb l'estranger    22.776    19.263    16.298
               Exportacions de béns i serveis    19.690 16.675    14.107
               Consum dels estrangers en el territori    3.087 2.588    2.191
          Importacions totals amb l'estranger    19.243    15.727    19.166
               Importacions de béns i serveis    18.387 15.149    18.489
               Consum dels residents a l'estranger    856    579    677


Font Idescat. Comptabilitat trimestral

L’aposta per la devaluació salarial té com objecte abaratir els costos laborals com a fonament per augmentar la competitivitat empresarial. Una situació que l’any 2015 l’OCDE, en el seu informe sobre la situació a España, ja afirmava que s’havia produït una les majors caigudes de costos laborals unitaris d’Europa. Una caiguda del 3’9% mentre es moderaven o pujaven als altres països. Caiguda de costos laborals associada a la caiguda dels salaris.

Cost horari de la mà d’obra (€/hora)
2010 2011 2012 2013 2014 2015 2016
UE28 : : 23,9 24,2 24,5 25,0 25,4
Espanya 20,7 21,2 21,1 21,2 21,1 21,2 21,3(p)
Catalunya* 20,6 21,0 21,1 21,1 20,8 20,9 21,0


Font: Eurobaròmetre social, CCOO DE CATALUNYA, elaborat amb dades EUROSTAT i IDESCAT. Actualització 17 d'octubre de 2017.

EVOLUCIÓ DEL COST UNITARI DEL TREBALL REAL
2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013 2014 2015 2016
UE-28 1,4 2,1 0,9 1,8 0,9 0,2 2,7 0,3 1,0 1,9 -1,2
UE-15 1,4 1,8 0,2 2,5 0,5 0,5 3,1 0,4 1,2 2,2 -1,2
Espanya 3,4 4,2 5,9 1,6 -1,6 -0,9 -2,4 -0,3 -0,3 1,2(p) -0,7(p)
Catalunya* 4,0 5,3 6,3 1,5 -2,3 -1,3 -2,6 -1,3 -1,2 -0,5 0,7


Font: EUROBARÒMETRE SOCIAL DE CCOO DE CATALUNYA, EUROSTAT i IDESCAT. Actualització 30 d'octubre de 2017.

El resultat en termes de desigualtat és evident: el factor treball perd pes en el repartiment de la riquesa nacional. El quadre següent mostra com les rendes del treball han passat de representar el 50’0 del PIB el 2008 al 45’9 el 2016. Una pèrdua de quasi 5 punts de les rendes del treball en el repartiment de la renda nacional en el mateix període en que les rendes empresarials creixen 2 punts i mig (passen del 42’% al 44’7 %)

PIB Rendes
2016 2015 2014 2013 2012 2011 2010 2009 2008
Remuneració d'assalariats 102.628 97.863 94.800 93.904 96.527 102.487 103.404 105.598 108.651
Excedent brut d'explotació 100.056 97.280 94.036 91.099 90.044 90.782 89.435 89.118 91.407
Impostos nets sobre producció i importacions 20.944 20.499 19.182 18.196 17.286 16.447 16.953 13.400 16.864
Producte interior brut 223.629 215.641 208.018 203.198 203.856 209.716 209.792 208.115 216.922


Font Idescat

Comparativa pes salaris sobre PIB %
2017 2008
Espanya 47,3 50,1
Alemanya 51,1 48,5
França 52,3 50’6
Itàlia 39’8 39,2


Font Eurostat

Productivitat total dels factors per components

Val la pena llegir l’informe anual de l’economia catalana del 2016, editat pel Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya, ja que permet constatar que l’aportació del factor treball al important creixement econòmic d’aquests anys, si bé és important no és la determinant, atès que el creixement de la productivitat aparent del factor treball (PAL) s’aprofita de les inversions realitzades els anys previs a la crisi i a la inèrcia que arrosseguen. L’alt nivell de destrucció d’ocupació dels primers anys de la crisi és el que fa que augmenti la relació de l’estoc de capital per treballador.

Es constata que el creixement de l’economia (3’5%) el 2016 s’explica per la contribució d’1,7 punts del factor treball, 0’3 punts del factor capital i 1’4 punts corresponent a la productivitat total dels factors (PTF: les variacions de la producció que no es deuen ni al factor capital ni al factor treball). S’observa com els darrers tres anys la contribució de la PTF al creixement del PIB (amb 1,8 punts percentuals de mitjana) és superior a la contribució dels factors de producció, treball i capital (que hi aporten, en conjunt, 1,2 punts percentuals).

Si la PAL ve determinada per l’aportació de la PTF i per la millora en la dotació de capital per treballador, entre els anys 1999 i 2007, abans de la crisi, la PAL va créixer a Catalunya 3 dècimes en mitjana, i va passar a augments mitjans d’1,8 punts percentuals en el període 2007-2016. En canvi, les dades del conjunt de la zona euro mostren una tendència oposada: la PAL va créixer 1,1 punts en el període previ a la crisi, és a dir, set dècimes per sobre del creixement que va registrar a partir del 2008. Atès que fins el 2007 el creixement de la PAL a Catalunya es va concentrar en la millora de les dotacions de capital per treballador, el fet que durant la crisi, la dotació de capital per treballador augmentés la seva contribució al creixement de la PAL, fou producte de la forta destrucció d’ocupació i de la inèrcia de la política inversora dels anys previs a la crisi. Uns anys en què l’aportació de la PTF va ser negativa.

És en el període 2013-016 de recuperació que la PTF impulsa la PAL i permet compensar el retrocés de la dotació mitjana de capital per treballador. Aquest retrocés es deu a la recuperació de l’ocupació. Possiblement la devaluació salarial i la major flexibilitat incorporada per les reformes laborals (major disponibilitat de la contractació) estiguin afavorint aquesta tendència a la baixa de les dotacions de capital per treballador. Així observem en les estadístiques de contractació com bona part de la recuperació de l’ocupació es produeix en serveis més intensius en treball.

Sens dubte la millora del creixement econòmic requereix de l’augment de la productivitat i per això cal la contribució dels diferents factors productius. La contribució del factor treball al creixement de la productivitat requereix l’aportació dels altres factors, ja que a mig termini l’efecte de l’abaratiment del cost laboral unitari basat en reduccions salarials o increments de jornada s’esgota i es trona antieconòmic.

Per tant, el repte principal que té per davant l’economia catalana és la millora de la PTF, perquè és la que concentra els avenços tecnològics, la capacitat d’innovació, la millora del capital humà, etc., és a dir, els factors que garanteixen un creixement sostenible i de qualitat. Per això l’aposta per la millora de la qualitat del treball –en termes de seguretats i salarials- ha d’incentivar l’enfortiment de l’impuls inversor, tant en capital com en els diferents factors que impulsin el creixement de la PAL.

Productivitat total dels factors per component
2010 2011 2012 2013 2014 2015 2016
PIB (% de variació interanual)
0,6


-0,5


-3,1


-1,0


2,3


3,5


3,5


PIB*
0,6


-0,5


-3,1


-1,0


2,3


3,4


3,4


Contribució al creixement del PIB









de la PTF


1,4


1,3


-0,6


0,9


1,6


2,4


1,4


del treball


-1,3


-1,9


-2,6


-1,9


0,5


0,7


1,7


del capital


0,4


0,1


0,0


0,0


0,2


0,4


0,3


Factors de producció









treball*


-2,6


-4,0


-5,3


-4,0


1,1


1,4


3,5


capital*


0,9


0,2


0,0


0,1


0,3


0,7


0,6


Dades de referència









Relació capital-treball*


3,5


4,2


5,4


4,0


-0,8


-0,7


-2,9


Productivitat aparent









del treball*


3,2


3,4


2,2


2,9


1,2


2,1


-0,1


del capital*


-0,3


-0,8


-3,2


-1,1


2,0


2,8


2,8



Font: Idescat i Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda

2..4.- Salari Mínim, negociació col·lectiva

El SMI és la quantitat mínima que pot percebre un treballador per una jornada legal de treball complerta. Quan no es treballa a jornada complerta el salari és proporcional al temps treballat. El fixa anualment el Govern. És inembargable, excepte pel pagament de pensions alimentàries dictades judicialment. S’utilitza també com indicador de referència per a determinats ajuts públics.

En una situació del mercat de treball com la que hem descrit i amb un model econòmic orientat a promoure la competitivitat via baixos salaris, el debat sobre el salari mínim interprofessional (SMI) pren major rellevància. L’horitzó del SMI cal situar-lo en l’orientació que estableix la Carta Social Europea, el 60% del salari mig del territori en qüestió. Això comportaria un SMI superior als 1.000 €. Una xifra més alineada amb la que tenen establerta els països del nostre entorn. L’impacte es traslladaria mecànicament al conjunt de les taules salarials dels diferents convenis d’aplicació sectorial i empresarial que partirien d’un terra salarial més alt. Els seus efectes poden ser positius, d’entrada una pujada important del SMI trenca la lògica de la competència en base a baixos salaris i, per tant, incentiva processos de innovació i modernització empresarial. Hi ha d’altres efectes també a tenir pressent, com és que posa sobre la taula el debat en relació als ventalls salarials i els seus límits; millora els salaris d’entrada al mercat de treball; millora de les bases de cotització, etc..

La comparativa de SMI permet observar, per exemple, el diferencial entre el SMI de França i Catalunya i analitzar la seva justificació. El valor de la riquesa creada en aquell país (la podem mesurar en PIB per càpita si volem), que no supera la nostra en la mateixa proporció en que es distancien els valors corresponents als SMI, no justifica el diferencial. És per tant una opció de política econòmica i de model social: un SMI baix justifica un model que aposta per fer dels baixos salaris d’entrada al mercat de treball el principal factor de competitivitat, el que comporta que ofertar feines de baix valor afegit. Un model que obvia l’atracció i arrelament del talent, que busca fora del país millors ofertes laborals.

Salari Minim vigent a 1 de gener 2017 (salari brur en €, per treball a temps complert i per 12 pagues/any
Catalunya i Espanya 825,65
Alemanya 1.498,00
França 1.480,27
Irlanda 1.563,25


Tanmateix, no tots els països tenen un SMI establert de forma legal. Àustria, Itàlia o els països nòrdics són alguns dels que no el tenen regulat. Són països on ni les organitzacions empresarials ni sindicals han reclamat el seu establiment, consideren que representa una ingerència governamental en l’autonomia de les parts per regular les condicions de treball. Però són països on la negociació col·lectiva i el diàleg social entre empresaris i sindicats estan arrelats i projecten el seus efectes al conjunt de la població ocupada. Per tant el SMI existeix, i és d’aplicació general i garantida, però el regula la negociació col·lectiva (convenis sectorials) que estableixen el salari mínim sectorial d’acord entre empresaris i representació sindical.

A Espanya, el SMI forma part dels continguts propis del diàleg social tripartit. El marc legal estableix l’obligatorietat de consulta anual prèvia al seu establiment per part del govern a les organitzacions empresarials i sindicals, tràmit que els darrers anys no s’ha realitzat. Enguany però en el marc del diàleg social s’ha acordat una important pujada del SMI els propers tres anys. Una formulació que té en compte IPC, productivitat mitja i creixement econòmic com a base per a les negociacions anuals.

És important que el diàleg Social abordi anualment l’actualització del SMI ja que la seva quantia és la base de la negociació col·lectiva i, per tant, pot ser un indicador de quina política retributiva la orientarà.

3.- El futur del treball

Parlar del futur del treball ens aboca a un panorama d’ombres i incerteses, avui influenciat pels anuncis dels impactes i estralls que han de provocar la conjunció de la mundialització i financiarització de l’economia, l’aplicació intensiva de les noves tecnologia i la digitalització i robotització de molts processos mecànics i no mecànics, i les estratègies econòmic-empresarials que s’apliquen a la gestió i organització del treball. Així bona parts dels presagis instal·len un debat binari al voltant s’hi haurà feina per a tothom o restarem instal·lats en l’atur, si seguirà existint el concepte de treball o aquest ja és un concepte superat, si en aquest futur l’estat es dissol i la societat emergeix.

Sens dubte ens veurem abocats a un període on assistirem a la desaparició de llocs de treball mentre n’apareixen de nous i es transformen alguns dels existents. Un marc on podem situar respostes diverses. Des de les optimistes, que ens recorden que aquest debat ja es produí en la 1era revolució industrial, quan van aparèixer nous llocs de treball i es va produir un gap temporal per adequar-se als canvis i es van provocar canvis importants en els mecanismes d’educació i formació de les poblacions i en les formes d’organització social, amb resultats positius en termes d’ocupació, creixement econòmic i desenvolupament social; a les pessimistes, que alerten la inevitabilitat de substitució de les persones per les màquines i, per tant, la destrucció del treball tal com el coneixem i, per tant, de les actuals estructures socials i alerten del perill d’anar a una societat cada cop més segmentada..

En aquest sentit l’Informe de la OCDE (The Risk of Automation for Jobs in OECD Countries. A Comparative Analysis 95) de maig de 2016 apunta per a Espanya la previsió de que hi ha un 12% de llocs de treball d’automatització alta i del 38% d’automatització mitja, sent la mitjana de risc d’automatització del 35% dels actuals llocs de treball. El risc més elevat d’automatització està en relació als treballadors amb nivell de qualificació més baix, el 56% dels llocs de treball que ocupen poden ser automatitzats. Més del 50% dels llocs de treball en risc d’automatització són ocupats per treballadors situats en els dos percentils inferiors de rendes.

Aquesta és una realitat a tenir present a l’hora de decidir mesures i accions en matèria econòmica, laboral i social. Però, en tot cas, a l’hora d’abordar aquest futur, marcat pels avenços tecnològics i el seu impacte sobre les formes d’organitzar la producció i els negocis i, per tant, el treball, no podem obviar la resposta als problemes actuals d’atur, precarietat, desigualtat i desprotecció, que hem analitzat. Aquests seguiran ben presents i es poden agreujar per l’efecte de l’acceleració tecnològica si no s’actua de manera clara i decidia sobre les causes que els provoquen.

En qualsevol cas a l’hora d’abordar el futur del treball hem de conèixer el que s’està fent i reconèixer el que està passant, ja que aquestes són les bases sobre les que construirem el futur econòmic i laboral del país.

La globalització de l’economia ja sabem com opera en la nostra realitat social, com les cadenes mundials de valor actuen sobre les condicions de treball, en especial els salaris, pressionant a la baixa drets laborals.

El canvi tècnic és un dels elements més recurrents en qualsevol debat sobre l’economia i el treball i segur que ha de provocar xocs en l’actual forma d’organitzar el mode de produir i organitzar la producció i distribució. Però el canvi tecnològic no és una novetat, fa anys que és entre nosaltres, tot i que avui acceleri la seva implementació i els seus efectes.

La realitat demogràfica que projecta una piràmide de població diferent a la dels darrers anys del passat segle, té efectes sobre el funcionament del mercat de treball, en especial el gap formatiu entre els majors de 40 anys, avui majoritaris al mercat de treball, front a les noves cohorts que s’incorporen a la població activa, ja formades en el llenguatge digital i la realitat virtual, així com els efectes derivats de l’envelliment de la població i els seus efectes econòmics generals, sigui en despesa de protecció social, sigui en necessitats a satisfer que poden generar noves oportunitats econòmiques.

Les tendències de canvi en els mercats de treball, no són noves, portem anys amb elles, però és possible que s’accentuïn: l’augment de la precarietat del treball, que ho és també de vida, i l’auge del treball autònom; la introducció de robots i formes tecnològiques avançades que substitueixen gran nombre de treballs, amb la conseqüent amortització de llocs de treball i increments de la productivitat; l’aparició de nous sectors i activitats, però també de noves formes de treball “en la plataforma” que difuminen tant el paper del treball com el d’empresa; noves formes d’economia col·laborativa; canvis en els plantejaments de les estructures educatives, en els mètodes i continguts curriculars que avancen “respostes” als canvis socials que s’observen; debats socials en relació a la reducció del temps de treball o les seguretats (i rendes) garantides per complementar les flexibilitats imposades, etc.;

3.1.- El diversificat món del treball del segle XXI i la garantia de drets

El món laboral està ja enormement diversificat i els impactes dels canvis consolidaran i eixamplaran aquesta realitat. Avui ja ens trobem amb moltes tipologies diferenciades: treballadors amb ocupació, estable o temporal; treballadors desocupats, perceptors o no de prestacions, contributives, assistencials, per atur; treballadors en l’economia regular/legal o irregular/submergida/il·legal; treballadors del sector públic i del sector privat; treballadors d’empreses petites, mitjanes, grans; treballadors en sector econòmic “clàssic” o en l’àmbit social (tercer sector); treballadors i treballadores; treballadors per compte aliena i treballadors autònoms; treballadors nacionals, comunitaris i assimilats, treballadors extracomunitaris; treballadors joves (16-30 anys), adults (30-45), “tercera edat” laboral (+ de 45 anys); discapacitats psíquics, físics, sensorials; etc. Una diversitat que sens dubte ha d’augmentar en l’entorn de canvi en que es mouen les nostres societats. Una diversitat que hem de conèixer i a la que cal donar resposta des de la qualitat del treball i l’eficiència econòmica.

El Consell Econòmic i Social Europeu (CESE) va emetre un Dictamen sobre «L’evolució de la naturalesa de les relacions de treball i els eu impacte en el manteniment del salari digne, així com la incidencia dels avenços tecnològics en el sistema de seguretat social i el Dret laboral» (Dictamen exploratori) http://eur-lex.europa.eu/legal-content/ES/TXT/?uri=uriserv:OJ.C_.2016.303.01.0054.01.SPA&toc=OJ:C:2016:303:TOC on ja apunta alguns dels canvis en el treball i les relacions laborals producte de l’acceleració tecnològica i la digitalització.

D’entrada la necessitat de millorar les estadístiques i la seva fiabilitat per conèixer el que està passant, l’extensió del treball en règim d’externalització oberta (crowd employment) , les característiques dels treballadors que hi participen (crowd workers), les tipologies de treball per compte propi, els autònoms dependents i els falsos autònoms, el treball precari, el que representa el treball en els plataformes, on i com opera, etc. Informació que permeti preveure i controlar la incidència de les noves formes de relacions laborals en termes econòmics, socials i personals.

Però més enllà del coneixement hem de preveure que els canvis en l’entorn tecnològic i econòmic han de comportar noves necessitats en qüestions de competències i capacitats que han d’impregnar els sistemes educatius i formatius i els processos d’inserció laboral. I hem de preveure nous riscos per a la salut derivades de les noves formes de treball el que ha de comportar la necessitat d’establir formes de control i inspecció d’acord als canvis. Tanmateix les noves formes d’ocupació que s’intueixen, especialment els processos d’externalització oberta i en les relacions laborals precàries, requereixen acotar, definint amb claredat la seva aplicació i garantia, els drets fonamentals i laborals corresponents: temps de treball; negociació col·lectiva; llibertat d’associació, informació i consulta; capacitats d’adaptació; descansos; protecció social; salari digne; etc.

3.2.- La flexiseguretat

Si algun concepte impregna els debats en relació a les relacions laborals i la necessitat de les empreses d’adaptar-se als canvis, el de la flexibilitat és el que de manera reiterada apareix. Un concepte que està en les justificacions de les diferents reformes laborals imposades i que és el revers de els critiques que es fan a l’existència d’un marc regulador que sistemàticament es titlla de rígid. Però en la pràctica quan es parla de flexibilitat s’està dient lliure disponibilitat del treball a les necessitats de l’empresa. Així és una disponibilitat que no té en compte els necessitats de la persona i que considera el treball un simple factor de producció més. Un argumentari que està en consonància amb l’escenari laboral que tenim, de precarietat i baixos salaris, i amb un model productiu de baix valor afegit.

Parlar de flexibilitat no pot dissociar-se de seguretat. Perquè l’adequació del lloc de treball sigui compatible amb les necessitats vitals del treballador o treballadora flexibilitat i seguretat s’han d’integrar. Per això quan es parla d’introduir mesures de flexibilitat en les relacions laborals, cal parlar de flexibilitat negociada, del contrari és lliure disponibilitat o flexibilitat imposada. Una flexibilitat negociada que és possible si s’emmarca en el concepte de flexiseguretat.

Abordar la flexiseguretat comporta abordar un seguit de canvis en l’actual marc de l relacions laborals i la protecció social: contractes flexibles i segurs per empresaris i treballadors, orientats a evitar la segmentació laboral i el treball no declarat; reforç de les polítiques de formació al llarg de la vida per a garantir l’adaptabilitat i l’ocupabilitat; polítiques actives del mercat de treball eficaces per ajudar als canvis ràpids i reduir els períodes d’atur; sistemes de seguretat social que garanteixin una protecció social adequada; marcs de negociació amb pautes preestablertes a partir del dret a la informació i participació; etc. Sinó es donen tots aquests condicionants difícilment estarem parlant de flexiseguretat i mantindrem una aposta per un mercat que ofereix feines de baix valor afegit, per a les quals necessita persones de baixa qualificació i en situació precària i insegura.

Es necessita recomposar l’equilibri de drets i responsabilitats d’empresaris, treballadors, sol·licitants de treball i administracions. Caldrà reduir la fractura que separa els que estan dins i fora del mercat de treball i, per tant, establir transicions segures entre dues feines i amb una protecció suficient que l’acompanyi, sense inhibir-la. La flexiseguretat ha de tenir present la conciliació personal i respectar la igualtat de gènere. Tanmateix, perquè sigui efectiva la seva aplicació es necessita d’un clima de confiança i diàleg entre administracions i els agents socials, sobretot quan els seus costos s’han de distribuir entre tots i de manera específica posar en valor el paper i la funció social de les organitzacions sindicals generals, element clau en els models de flexiseguretat que funcionen, com el de Dinamarca.

3.3.- El treball en la plataforma

L’impacte de els TIC en les relacions laborals no és nou i ocupa tot un seguit de debats en relació a les formes de treball i a les relacions que s’estableixen en el treball. Qüestions relatives a canvis en el contingut del treball i la formació continua, al control del treball i del treballador, la connectivitat i el temps a la intimitat i el descans, els drets sindicals en la xarxa, són aspectes que d’una o altra manera s’han anat abordant amb l’instrumental legal existent. La negociació col·lectiva ha anat donant ja resposta, amb major o menor concreció i fortuna, a algun d’aquests aspectes que ja formen part dels marcs de debat i concreció de les relacions laborals. Però tot i això hi ha noves formes de treball de les que desconeixem l’impacte, tant econòmic com humà: l’extensió del règim d’externalització oberta, els contractes de ”zero hores” i “segons demanda”, noves professions i qualificacions associades, etc.

De les noves formes de treball relacionades amb la digitalització, el treball en la plataforma està tenint una important embranzida en els darrers temps. Els mitjans de comunicació s’han ocupat de diversos casos per la seva repercussió jurídica (repartidors) o conflictes d’interessos (lloguer de cotxes amb conductor).

Apareixen noves formes de “treball” lligades a un nou model de negoci: les plataformes virtuals. Aquesta infraestructura virtual connecta a qui demana la prestació d’un servei amb qui està en disposició d’oferir-lo La tecnologia permet que el servei el presti directament la persona individual que el proveeix i no una empresa. I això obra pas a un seguit un seguit d’interrogants que originen conflictes d’interpretació jurídica en relació a si estem davant d’un assalariat encobert i de si està protegit pels drets laborals propis de treballador per compte aliena.

Per determinar si estem davant d’una relació entre empresa i treballador cal determinar si hi ha relació de subordinació atès que aquest és l’element subjectiu sobre el que s’aplica el dret laboral. Per tant per establir si hi ha dependència o no caldrà saber si l’empresa dicta (o no) instruccions de com realitzar el treball; si ordena (o no) quan (horari) i quant (jornada) treballar; si el treballador o treballadora aporta (o no) els seus mitjans de treball, paga les despeses i l’assegurança, assumeix els riscos, etc.

Avui ens trobem davant d’una qüestió jurídica: la determinació de si és treball subordinat. Però la realitat avança i en la mesura que aquesta tipologia de treball creixi apareix un debat de fons que cal anticipar: el Dret del Treball només ha de protegir el treball subordinat. Aquest serà un debat social important i de conseqüències ètiques, polítiques i econòmiques.

3.4.- Tendències en les relacions laborals i socials i el Pilar Social europeu

El passat 17 de novembre del 2017 el Parlament, el Consell i la Comissió Europea van proclamar el Pilar europeu dels drets socials. Culminava així un procés de debat obert feia temps al conjunt de la Unió Europea i que té com objectiu donar a la ciutadania europea de drets nous i més eficaços.

El 2016, quan la Comissió Europea inicia les consultes per a l’elaboració del Pilar Social parteix de la premissa que les transformacions en les estructures socials i laborals, producte d’un model de globalització i financiarització de l’economia i de les polítiques aplicades, estan provocant la perllongació de la vida laboral, que també és més variada, es diversifica la mà d’obra i apareixen noves formes de treball, es dona la contradicció entre majors nivells educatius i desajust general amb les competències demandades, la desigualtat creix, apareixen noves necessitats i oportunitats en relació als avenços de l’esperança de vida i l’envelliment de les societats, els canvis tecnològics i la digitalització de la societat i l’economia, etc.

Un diagnòstic que reclama acció coordinada dels estat membres de la UE. Que està en línia amb anàlisi fets per diferents organitzacions internacionals. L’Organització Internacional del treball (OIT) s’està plantejant com les transformacions estructurals en el món del treballa afecten els drets de les persones treballadores i el funcionament de els societats i l’economia. Canvis demogràfics, noves tecnologies, noves formes d’organització del treball i nous mètodes de producció, són alguns dels elements que acompanyen les reflexions de la OIT i que el proper any, amb motiu del centenari de la seva creació, concloure amb la Conferencia internacional sobre el futur del treball.

El Pilar social vol ser una primera resposta en termes de principis i drets que permetin abordar i governar els canvis. També amb la voluntat no explicita d’ajudar a recuperar la confiança de la ciutadania en el projecte europeu, avui en entredit en molts àmbits socials. El Pilar Social aborda tres àmbits: igualtat d’oportunitats i d’accés al mercat de treball; condicions de treball justes; i protecció i inclusió social. Les institucions europees, els estats i els agents socials han de impulsar la seva consecució i s’establiran uns indicadors de seguiment.

La proclamació del Pilar Social és un pas important per fer-lo efectiu i que la ciutadania europea vegi una resposta institucional a la demanda social de major protecció social i millors condicions de treball. El Pilar contempla un seguit de principis i drets, però no estableix un finançament comunitari que garanteix la seva implementació ni determina el caràcter vinculant dels principis establerts. Això sens dubte és una limitació ja que es manté la capacitat de cada estat membre per adequar la seva legislació al contingut del Pilar

Haguera estat un pas qualitatiu endavant, i una recuperació de l’esperit fundacional europeu, establir un mar normatiu europeu comú en matèria de protecció social i ocupació, de forma similar al que existeix per a la legislació econòmica i monetària. De la mateixa manera que tenim un Semestre econòmic europeu, seria oportú establir un Semestre social on s’establissin, igual que es fa en aquell, les condicions d’obligat compliment, els indicadors de seguiment i les sancions per incompliments dels estats. Si bé és un primer pas en l’horitzó proper caldria dibuixar la necessitat d’avançar també en la Unió Social que complementi l’actual Unió econòmica i monetària.

Pilar Social Europeu (17/11/2017
I. Igualtat d’oportunitats i d’accés al Mercat Trabajo II. Condicions de treball justes


III. Protecció i inclusió social


1. Educació, formació i aprenentatge permanent

2. Igualtat de sexes

3. Igualtat d’oportunitats

4. Suport actiu per l’ocupació


5. Treball segur i adaptable

6. Salaris: justos, per una vida digno.

7. Informació sobre les condicions de treball i la protecció en cas d’acomiadament

8. Diàleg social i participació dels treballadors i treballadores

9. Equilibri entre vida professional i vida privada

10. Entorn de treball saludable, segur i adaptat i protecció de dades


11. Asistencia i suport als infants

12. Protecció social

13. Prestacions atur

14. Renda mínima

15. Pensions i prestacions de vellesa

16. Sanitat

17. Inclusió de les persones amb discapacitat

18. Atenció de llarga durada

19. Habitatge i assistència per a les persones sense llar

20. Accés serveis essencials


3.5.- la participació dels treballadors

En l’anàlisi del mercat de treball cal tenir pressent el paper dels diferents actors que hi intervenen i de manera particular les organitzacions sindicals representatives les interessos dels treballadors. Hem anat veient algunes característiques del mercat de treball i les disfuncions que genera. Però el funcionament del mercat de treball, més enllà de les regulacions legals que s’estableixen, els mínims en termes de garanties i drets laborals, sustenta el seu funcionament en la relació entre empresaris i treballadors, a través de les seves organitzacions representatives.

Quan s’analitza l’augment de la precarietat i la desigualtat en el mercat de treball apareix l’anàlisi del paper que juguen les organitzacions sindicals. Ens trobem amb en els darrers temps s’ha construït un discurs que considera aquestes d’organitzacions de retardatàries, perquè que frenen els processos de modernització econòmica i empresarial, en reclamar el manteniment de condicions de treball rígides i caduques i de representar un model d’organització del treball i de treballador que ja no existeixen. Conseqüentment plantegen limitar la seva capacitat contractual, afeblir la seva força organitzativa i dificultar la seva acció sindical.

Bona part d’aquest plantejament està darrera les darreres reformes laborals que per la via de la devaluació de la negociació col·lectiva afebleixen la capacitat d’acció i intervenció sindical. Des de reforçar el poder discrecional de l’empresari per modificar condicions laborals pactades en conveni, a la pèrdua de la ultractivitat dels convenis, es va perdent el valor d’aquests i par tant es devalua el paper i la funció de qui els negocia i ha de fer complir els acords. Això acompanyat d’una aposta per la descentralització de la negociació col·lectiva, dotant de prevalença al conveni d’empresa per sobre del conveni sectorial, en una geografia empresarial dominada per les petites i molt petites empreses, sense dret a representació sindical legal dels treballadors.

Però són aquests plantejaments clarament una distorsió al propi funcionament del mercat de treball. La regulació governamental trenca els equilibris de poder que s’estableixen en les negociacions laborals, augmentant el poder empresarial que pot de disposar discrecionalment del factor de treball. Això produeix un seguit d’ineficiències econòmiques –distorsió de la competitivitat empresarial que es basa en la capacitat de devaluar les condicions laborals- que només s’expliquen en base a l’aposta per un model de baix valor afegit, no orientat a la innovació i modernització empresarial sinó a l’ús intensiu de mà d’obra barata i flexible.

La pèrdua de valor de la negociació col·lectiva, via inaplicacions o pèrdues d’ultractivitat, o la precarietat i desigualtat imposada per les regulacions contractuals, són factors de conflictivitat. Segur que és una conseqüència no desitjada pel legislador, però és el resultat constatable. Hem vist com alguns conflictes s’han radicalitzat precisament per la inexistència d’equilibris en la negociació o per la pèrdua del paper arbitral de l’administració laboral, com és el cas d’alguns expedients de regulació. O s’observa com molts conflictes s’acaben judicialitzant, obrint així la porta a tercers que desconeixen la realitat econòmica sectorial i empresarial la resolució d’un conflicte i la determinació d’aspectes de els relacions laborals que només per la via del pacte i acord pot tenir solució racional i duradora. Per tant l’afebliment de els organitzacions sindicals repercuteix en l’augment de la conflictivitat i per tant és també major ineficiència econòmica.

La descentralització, via prevalença del conveni d’empresa sobre el sectorial, és també una factor que reforça un model de competitivitat basat en els baixos salaris i febles condicions laborals, produint una espiral devaluadora que acaba generant una important mortaldat empresarial en no poder competir en una dinàmica baixista (especialment evident és el cas de les pimes en els processos de licitació públics). L’afebliment dels convenis sectorials dota de major opacitat el funcionament del mercat de treball el que facilita el dumping social i dificulta la innovació.

Diferents estudis han relacionat nivell de participació amb grau de desenvolupament econòmic i s social dels països i evidencien una relació directe entre participació, qualitat de l’ocupació i igualtat social, com s’evidencia en el quadre elaborat per l’Institut de Formació de la Confederació Europea de Sindicats (ETUI) .

Països amb alt nivell de participació Països con baix nivell participació
PIB per càpita-poder adquisitiu (UE=100) 116,5 104,5
Productivitat per treballador (UE 27=100) 113,9 103’6
Taxa d’ocupació (en %) 67’6 64’7
Inversió en R+D (%PIB) 2’3 2’4


Font ETUI

Es precisament aquesta constatació la que planteja que els augments de la precarietat i la desigualtat han estat possible per l’afebliment de les organitzacions representatives dels treballadors, que no han estat capaces de situar l’acció sindical necessària ni la força per evitar-ho. Conseqüentment reclamen una major adequació d’aquestes organitzacions als canvis que s’operen en el mercat de treball per donar cabuda i resposta a la diversitat del món del treball i de les expectatives personals que existeixen.

Sense obviar l’anterior és evident que un dels objectius de les reformes laborals ha estat incidir en l’afebliment de la participació dels treballadors, via devaluació de la principal de les seves funcions, la negociació col·lectiva. Que ha anat acompanyada d’un discurs de qüestionament del seu paper.

Alguns dels països que han apostat per major flexibilitat del mercat de treball, com seria el cas de Dinamarca, ho han fet augmentant les seguretats i la protecció social i garantint el respecte a les situacions personals, i des del reconeixement del dret a la participació i negociació dels treballadors, amb processos de consulta i accés a la informació plens. És el que abans hem vist en referir-nos a la flexiseguretat.

Això permet que en tota negociació hi hagi una finalitat comuna, millorar la posició competitiva de l’empresa, apostar pels processos innovadors, adequar-se als canvis, partint de la premissa que hi ha confiança entre les parts i que es disposa de seguretats i proteccions pels treballadors en els processos de transició. És un model on hi ha un fort reconeixement institucional i social de la funció i el paper de les organitzacions, que són els responsables de garantir en darrera instància les condicions de treball i de vida de la gent treballadora, i on la cultura del diàleg social i la negociació estan incrustades en la societat.

Certament això requereix canvis legals, en concret revertir algunes de les formulacions de els darreres reformes laborals, i reconeixement del paper i la participació dels treballadors. Però sobretot implica reforçar les polítiques actives d’ocupació i la protecció social per evitar les resistències al canvi. Mesures que ens portarien a parlar sobre les limitacions fiscals del nostre model social (ingressos públics suficients per fer els polítiques públiques necessàries) i que seria motí d’un altra aportació.

4.- Síntesi i algunes conclusions

L’anàlisi del mercat de treball i el seu funcionament evidencien, sintèticament, alguns trets definitoris: precarietat, desigualtat i desprotecció.

És el resultat de polítiques i mesures aplicades els darrers anys, de les reformes laborals a les polítiques d’austeritat, que promouen un model de competitivitat empresarial sustentat en els baixos costos laborals associats a la devaluació salarial (en especial dels que s’incorporen per primer cop al mercat de treball o es reincorporen des de l’atur), en activitats industrials homogènies o de serveis de baixa qualificació, com el turisme massiu, la hostaleria i el comerç, amb un pes relatiu baix del sector públic (especialment si es compara amb el nostre entorn). Això genera unes relacions laborals conflictives i amb tendència a la judicialització, fruit de l’afebliment dels marcs de diàleg i negociació i de l’afebliment de les organitzacions sindicals confederals.

Aquest model de relacions laborals promou un determinat model productiu de baix valor afegit, però és també aquesta opció de model productiu el que alimenta determinat model de relacions laborals i socials. Una situació que provoca moltes ineficiències. La demografia i els nivells de qualificació disponibles no tenen resposta en aquest model, que genera sobrequalificació, no atreu talent i ofereix treballs de baix valor afegit que contribueixen a augmentar la precarietat i la desigualtat social.

El procés de represa econòmica amb importants nivells de creixement econòmic, contrasten amb l’ocupació que es crea: temporalitat i parcialitat no volguda són el gruix de la nova contractació. La descausalització de la contractació està en la base d’aquest fenomen. Això desincentiva la modernització i innovació empresarial, afavoreix l’atomització empresarial en base a externalitzacions i subcontractes “monocultius”, i consolida la flexibilitat externa com via d’adequació als canvis, traspassant riscos a les pimes i costos als treballadors.

Les polítiques salarials s’inscriuen en l’aposta per una competitivitat basada en baixos salaris, contradictòria amb un model productiu de valor afegit. Tanmateix els baixos salaris contribueixen al creixement de la pobresa laboral, augmenten els desigualtats i posen en perill el propi funcionament del sistema de protecció social (la relació salaris, cotitzacions, imposició directe) i són antieconòmics (condicionen la demanda interna, un dels principals motors del creixement).

Els baixos salaris i la precarietat laboral posen en perill la sostenibilitat del creixement econòmic. Aquest depèn del consum de masses i d’altes taxes d’ocupació. Mantenir la demanda agregada es fa difícil amb aquest mercat laboral, i el recurs al crèdit de els famílies difícilment pot sostenir el consum, sense repetir els processos que ens van dur al col·lapse financer del 2007/08

La desregulació laboral i la descentralització de la negociació col·lectiva, en un entorn de microempreses, contribueixen a l’afebliment de la capacitat d’acció sindical, la qual cosa dificulta la necessitat de reforçar els mecanismes per adequar les condicions de treball, que són en definitiva la participació i la negociació.

La desigualtat en el mercat de treball va més enllà de ser un problema ètic, ho és també d’eficiència econòmica. La desigualtat per motiu de gènere al mercat de treball és especialment escandalosa, per injusta, però sobretot perquè consolida una estructura social i uns valors culturals arcaics, que són un fre a la modernització social i econòmica. En tots els indicadors del mercat de treball es constata la bretxa de gènere, població activa, ocupada, atur, salaris i sobrequalificació. Però la desigualtat va més enllà, incideix també en la situació dels treballadors d’origen estranger i els joves, pressionant a la baixa la qualitat del treball en general i desincentivant els processos d’innovació empresarial, siguin organitzatius o tecnològics.

Aquestes realitats laborals (unides a una despesa social 8 punts per sota de la mitjana de la UE15, que es correspon també amb el diferencial negatiu d’ingrés públic) les que expliquen l’augment de la desigualtat en els darrers anys, en un país on quasi una quarta part de la població resta en situació de pobresa.

Aquest és un panorama que ha de modificar-se i la millor manera és per recuperar un espai de regulació del mercat laboral que es suporti sobre la negociació col·lectiva i el diàleg social i per tant cal disposar d’organitzacions representatives les treballadors fortes i amb capacitat d’intervenció general. .

Hi ha importants reptes de futur pel treball, la demografia, la globalització, la digitalització i el canvi climàtic, han de generar canvis en el què i en el com produir. L’aparició de noves formes de treball generen interrogants regulatoris. Cal conèixer l’impacte real que estan tenint i les previsions, en termes econòmics, socials i personals, per adequar normes i institucions.

El futur del treball en base a majors flexibilitats i adaptabilitats, les entrades i sortides del mercat de treball, els nous requeriments en termes d’aptituds i competències, reclamen reforçar les polítiques actives d’ocupació i la protecció social.

En conclusió, són les nostres pròpies limitacions, en termes d’estructura productiva, del tipus de treballs que estem creant i dels nivells disponibles de qualificació i formació de la població, així com les seguretats i proteccions disponibles, el que determinaran el futur del treball quan s’estan produint canvis de fons en l’entorn global, tant a nivell econòmic-productiu, com tecnològic, de requeriments ambientals com els propis canvis socials. Analitzar els problemes del funcionament del mercat de treball ens han de permetre analitzar si el marc jurídic institucional que el regula és el més favorable per entomar els reptes que s’albiren.

Back to Top

Document information

Published on 10/05/18
Accepted on 10/05/18
Submitted on 10/03/18

Licence: Other

Document Score

0

Views 7
Recommendations 0

Share this document

Keywords

claim authorship

Are you one of the authors of this document?