La importància de la universitat per el desenvolupament i la necessitat d’una reforma

Xavier Marcet i

Francesc Solé Parellada

Jordi Olivella

Abstract

La universitat té una dimensió com a organització molt important; unes funcions socialment i econòmicament decisives, com son la formació i la creació de coneixement, la transferència, la valorització i el compromís social, i per tant uns reptes de present i de futur de primer nivell. Les dades disponibles constaten una molt notable resposta qualitativa i quantitativa de la universitat catalana que la situen, en la majoria dels àmbits, en els primers llocs entre les universitats espanyoles. Tanmateix ens hem de preguntar si la seva contribució respon suficientment al conjunt de requeriments de la demanda i si està suficientment preparada, o s’està preparant, pel futur. La resposta a aquestes dues qüestions es menys afalagadora i orienta la reflexió en la direcció de la necessitat del canvi i de la capacitat per emprendre una reforma. Diversos elements de caràcter institucional i cultural son barreres a la transformació que faria falta. En una visió optimista, la universitat acabarà reaccionant per si mateixa. Però també pot ser que només canvií i de forma parcial, forçada per la pressió de l’entorn.

1 Introducció.

La universitat es molt important per el desenvolupament econòmic i social. Aquesta afirmació es desprèn de dos factors. Primer per la consideració de la importància per el desenvolupament econòmic i social de l’àmbit d’activitat en el que la universitat dedica els seus esforços i del volum dels seus efectius. Segon per l’àmbit en el que desenvolupa la seva activitat. Si l’àmbit de la seva tasca es considerat com a fonamental per bastir un sistema productiu sòlid i competitiu i una societat mes justa i el nombre d’efectius es significatiu, podrem assegurar que la universitat es una peça clau per el desenvolupament econòmic i social i per tant digna d’estudi i d’atenció preferent.

Per arribar concloure que la feina que fa la universitat a Catalunya es important ens preguntarem sobre si l’àmbit d’actuació de la universitat, es a dir, si el que fa, es rellevant per el desenvolupament econòmic i social i, especialment si ho es per crear les bases sobre el que aquest desenvolupament es construeix.

2 Elements per l’anàlisi

2.1 La dimensió del sistema universitària català

La importància de la formació, en les seves diferents dimensions, com a fonament del desenvolupament es reconeguda, i també ho es la creació i gestió del coneixement. La formació i la creació i gestió del coneixement son feines de la universitat. Tanmateix per a poder ponderar la seva importància caldria fer alguns números. Darrerament s’han fet estudis de qualitat manifesta en la direcció de calcular la contribució de la universitat a la economia catalana. Es de destacar l’estudi encarregat per l’ACUP sobre el tema (Suriñach i Duro, 2017), en el que es mostra la significativa importància de la universitat per el desenvolupament. Tanmateix hem preferit per el nostre propòsit fer servir un argument heurístic que es el de mostrar el nombre d’efectius de la universitat per demostrar de la seva importància per el desenvolupament. Segur que es menys complert i te menys rigor, però pensem que es alhora mes directe i explicatiu, i per la seva magnitud ens permet garantir primer, la qualitat científica de les conclusions i per altre, mostrar la necessitat imperiosa d’aprofitar les seves capacitats. Dit d’un altre manera, mostrant la magnitud dels efectius, també mostrem la necessitat d’aprofitar-los. No calculem el que aporten sinó que mostrem de forma heurística la significació del que podrien aportar a mes a mes de les xifres de la seva activitat.

Els efectius en capital humà

En el quadre 1, 2, 3 i 4 podem observar els efectius de la universitat alumnes i professors a Catalunya i també alguns ratis significatius. Possiblement, el que cridi mes l’atenció es el nombre d’alumnes i el nombre de professor en relació al total de la població. El total de la suma es de gaire be 230.000 persones.

De fet gaire be 1 de cada 33 catalans son alumnes o professors universitaris. Si a aquestes xifres hi afegim els 10.000 efectius corresponent al personal d’administració i serveis la xifra passa a 240.000 es a dir un 3,2% de la població catalana.

Matricula

de Grau a Catalunya

Total


Matriculats/ població % de dones % de 18 a 21 anys % de mes de 25 anys % de alumnes de procedència estrangera
173.903 2.35% 54,0 58,9 13,1 6,0%


Taula 1. Matrícula de grau a Catalunya. Font: Fundación C. Y. D. (2017).
Matricula

de Màster a Catalunya

Total Matriculats/ població % menys de 25 anys % de mes de 30 anys % alumnes procedència estrangera dels que el % de procedents de América Llatina i Carib son
25.241 0,34% 43,4 24,2 34,3% 52,3%


Taula 2. Matrícula de màster a Catalunya. Font: Fundación C. Y. D. (2017).
Matricula

de Doctorat a Catalunya

Total Matriculats/ població % menys de 25 anys % de mes de 30 anys % alumnes procedència estrangera dels que el % de procedents de América Llatina i Carib son
10.234 0,13 9,8 52,8 36,6% 47,4%


Taula 3. Matrícula de doctorat a Catalunya. Font: Fundación C. Y. D. (2017).
PDI curso 2015-2016

Cataluña

Total PDI Rati PDI/

població

2015 (mils)

20.343 2,75%


Taula 4. Personal Docent i Investigador (PDI) a Catalunya. Font: Fundación C. Y. D. (2017).

Si ens fixem amb el nombre d’estudiants que cada any acaben els seus estudis a la universitat les xifres també son força significatives: 30.700 estudiants es graduen a l’any, 12.500 obtenen el títol oficial de màster i 2.800 llegeixen la tesi doctoral. Es a dir, un total de 46.000 alumnes esdevenen graduats a els diferents nivells a les universitats catalanes.

En els quadres 5, 6 i 7 es mostra el detall que caracteritza a aquests graduats.

Estudiants de grau que acaben

els estudis

Cataluña

Total Rati titulats/

població

2015 (mils)

% de dones % de menys de 25 anys % de mes de 30 anys % de alumnes de procedència estrangera
30.737 4,16 57,8 72,4 7,4 4,6


Taula 5. Estudiants de grau que acaben els estudis de grau Cataluña. Font: Fundación C. Y. D. (2017).
Matricula

de màster a Catalunya

Total Rati titulats /

població

2015 (mils)

% de dones % De menys de 25 anys % De més de 30 anys % d'alumnes de procedència estrangera
12.555 1,70 55,0 44,7 20,9 31,5


Taula 6. Estudiants de grau que acaben els estudis de màster Cataluña. Font: Fundación C. Y. D. (2017).
Matricula

de doctorat a Catalunya

Total Rati titulats /

població

2015 (mils)

% de dones % De menys de 25 anys % De més de 30 anys % d'alumnes de procedència estrangera
2.813 0,380 51,1 17,4 27,9 31,2


Taula 7. Estudiants de grau que acaben els estudis de doctorat a Cataluña. Font: Fundación C. Y. D. (2017).

En total, el nombre de graduats universitaris sobre la població catalana gira al voltant del 30%. Tota aquesta feina la universitat la du a terme en 49 campus, 169 centres, 368 departaments, 488 graus, 896 màster i una oferta de 214 programes de doctorats.

Els efectius de la recerca i la innovació

En l’àmbit de la recerca. Les Universitats catalanes entre el 2011-2015 han produït un total de 81.700 publicacions. Entre el 2006 i el 2016, es van sol·licitar 687 patents nacionals participades per universitats catalanes i en el període 2006-2015, 289 sol·licituds de patents internacionals PCT presentades a l'OEPM. Entre el període 2006-2015, es registren 245 participacions universitàries catalanes en projectes de R + D individuals i en cooperació (PID) aprovats pel CDTI.

Segons l’estudi d’en Suriñach i Duro (2017), abans relacionat: “El sector de recerca que s'ha analitzat està comprés pels centres CERCA, la xarxa de centres del CSIC a Catalunya, grans infraestructures de recerca (BSC i Sincrotró Alba), centres tecnològics, parcs científics i tecnològics i diversos centres de recerca mèdica. El conjunt del sistema públic d’educació superior a Catalunya i el conjunt del sistema públic d’R+D+I català van generar l’any 2015 una facturació de 5.714 M€ (15,7 M€ diaris), que suposa una contribució al PIB de 3.660 M€ (1,7 % del PIB total a Catalunya). Addicionalment, van generar unes rendes salarials de 2.081 M€ i van contribuir a crear o mantenir 60.313 llocs de treball (equivalents a temps complet). A més, fruit de l’existència del SiCUP i el sistema públic d’R+D+I de Catalunya es van generar 3.660 M€ de PIB, la qual cosa representa una contribució de l’1,7 % al PIB de Catalunya. Aquest efecte es va generar directament (2.210 M€) i també indirectament i de manera induïda (1.450 M€)”.

Per be que el SiCUP (Sistema Català d’Universitats Públiques) te un abast mes gran que el de les universitats, ja que inclou a mes a mes de les universitats la resta de centres de recerca, bona part d’aquests centres tenen el seu origen el la universitats o estan directa o indirectament relacionats amb ella, aquest es el cas del BSC, Barcelona Super Computer Center, les xifres son prou explicites de la importància de les universitats per la Innovació a Catalunya.

En resum, l’observació de les xifres dels efectiu tant en termes de capital humà implicat, com de la docència i els seus resultats en termes de titulats com els de la recerca per les seves publicacions i també les xifres relacionades amb la innovació ens porta a concloure que a Catalunya la importància quantitativa de la presencia i activitat de la universitat es sens dubte notable.

2.2 La funció de la universitat.

Què fa la universitat? A que es dedica? La universitat, principalment es dedica a crear coneixement de forma organitzada, l’emmagatzema, i el difon amb la formació dels seus estudiants, publicant-lo, valoritzant-lo i transferint-lo. És a dir, la universitat forma a bona part de la joventut, incrementa l'estoc científic i tecnològic, i ajuda innovar. També innova directament, a través de la seva activitat de patentar, crear empreses i acollint part de l’ecosistema proactiu en els parcs científics i tecnològics.

Per posar un exemple, en l’àmbit, social, la universitat, com a lloc de convivència, pot ser, una eficaç transmissora de valors cívics i meritocràtics. Ens podríem estendre també als àmbits de la igualtat d’oportunitats, de la sostenibilitat, de la millora del àmbit urbà, etc. Tanmateix per el nostre propòsit, que nomes pretenem mostrar que la universitat ha de tenir una consideració social y política important, aquesta definició del que fa la universitat pensem que es suficient. A continuació, detallem una mica més les funcions principals.

La formació

Es conegut, el discurs recurrent sobre la importància dels recursos humans d’un territori per el desenvolupament econòmic i social i consegüentment de la formació. Ja em dit que la universitat es dedica precisament a aquesta feina, que es considerada com la seva primera missió. La universitat forma a els seus estudiants, però, ha de professionalitzar-los? Tanmateix, el rol de la universitat en la professionalització dels seus estudiants es un discurs d’acceptació recent, que ha estat discutit i que hem hagut d’esperar la consolidació de Bolonya per el seu reconeixement generalitzat. Tanmateix la contribució de la universitat al benestar a traves de la seva acció sobre els recursos humans, te diverses dimensions i no convé aturar-se només en una interpretació reduccionista de la importància de que les titulacions universitàries responguin a la a la necessitat de professionalització dels alumnes; especialment quan aquesta adequació s’interpreta en el sentit de que les titulacions han de respondre a les necessitats concretes i immediates d’un sector de l’activitat econòmica.

Que la universitat ha d’estar molt interessada per les necessitats dels ocupadors, tant privats com públics, es desprèn de la simple observació de les xifres de la matricula i del nombre de titulats, com veurem tot seguit, però l’anàlisi d’aquestes necessitats dels ocupadors ha de ser mes ambiciós, ha de venir complementat per la el conreu de d’altres fruits esperables de la formació tècnica i humanística; d’una atenció a les competències relacionades amb el comportament i als valors socials i, finalment, a la cultura entesa com “allò que la societat pensa que es pot fer y allò que pensa que no s’ha de fer” en el mon laboral i en els comportaments cívics.

Es en aquests punts on la tasca de la universitat va mes enllà de la transmissió d’informació i de coneixement estructurat. Es tracta de crear en el campus un entorn social compromès, professional i meritocrátic en el que l’alumne anticipi el que s’espera d’un ciutadà responsable, i a l’ensems adquireixi unes competències i uns coneixements que el capacitin per a vida laboral en el sentit mes ampli possible.

Formar el capital humà en totes les seves accepcions es important per el desenvolupament econòmic i social d’un territori i la universitat gracies al concepte campus pot, a mes a mes, cobrir totes les seves dimensions.

La creació de coneixement, la transferència i la valorització

Si ens preguntem si aquesta tasca es important per el futur econòmic i social del país hem de recórrer a la literatura i preguntar-nos quina es paper del coneixement en el desenvolupament.

Se'ns diu, i ho comprovem cada dia, tant en l’àmbit econòmic com a la nostra vida quotidiana, que ens estem endinsant en un nou paradigma econòmic que considerem la "la Quarta Revolució Industrial"1, fruit d'una veritable revolució tecnològica que fins fa poc només intuíem, i a la qual, fins a finals del segle XX, li vàrem donar el nom de “l’Economia del Coneixement". Se’ns diu que el coneixement organitzat, com a creador de l'estoc científic, tecnològic i com a suport de la innovació, és la condició necessària del progrés.

La creació de coneixement és una de les tasques de la universitat, de fet es considera com la seva segona missió2. Arreu del mon, aquesta funció és d'una importància quantitativa notable i reconeguda per la societat i els “Policy Makers” (Moretti, 2012). L'aportació a la ciència de la universitat és substantiva.

Mes enllà dels elements quantitatius de la seva aportació, la singular forma com la universitat combina la llibertat d'aproximació al descobriment i la invenció és molt adequada per al progrés dels àmbits territorials de la seva influència. Kevin Kelly, en el seu llibre "New Rules for the New Economy" (Kelly, 2009) ens diu que en els temps en què vivim "La riquesa no s'assoleix perfeccionant allò conegut, sinó aproximant-se de manera imperfecta al desconegut i aquest, precisament és, el camp de joc on millor es mou la universitat” .

Es de general acceptació que el coneixement organitzat, com a creador de l'estoc científic, tecnològic i com a suport de la innovació, és la condició necessària del progrés. Un cop creat el coneixement, un coneixement que per be que orientat per les polítiques científiques i per els contractes de recerca amb el sistema productiu es força lliure, sovint esdevé patentat i utilitzat per la creació d’empreses anomenades spin-off3. Part de l’activitat de recerca organitzada, les spin-off i unitats de recerca, departaments de R+D d’empreses i institucions, i instituts públics i privats de recerca estan hostatjats als parcs científics i tecnològics de les universitats, produint innovació i sovint, punta de llança de la creació de nous clústers productius4. Fenòmens de l’anomenada “cross fertilisation” (sinergies i projectes comuns) son freqüents i encara és mes freqüent es l’atracció de talent i la creació de xarxes globals base necessària per un creixement d’alt valor afegit

Conseqüentment, la societat, les empreses i l'espai de suport, s'han adonat que, per recórrer amb èxit el trajecte del desenvolupament econòmic i social, necessàriament vinculat al coneixement, necessiten, cada cop més, d'un vell company de viatge, que no és altre que la universitat. D'aquí la importància que la universitat pugui gestionar de la millor manera possible els seus tres missions: la formació, la investigació i la relació compromesa amb la societat i el sistema productiu5.

2.3 Els desafiaments de futur

L’establiment dels reptes de futur és per naturalesa una tasca complexa i de resultat incert. Resulta, però inevitable fer aquest exercici d’anàlisi, en tant que el que podem donar per cert és que els canvis i les exigències de futur seran profunds i intensos. En una sessió al Harvard Faculty Club dissenyada i conduïda- per en Xavier Marcet – es tractava d’anar una mica mes lluny en la direcció de l’evidencia d’una nova revolució industrial perfectament identificable i a la que la universitat, que hi te i hi tindrà un paper molt significatiu, no pot obviar. A la sessió es van plantejar als les següents preguntes i que pensem que reflecteixen el tipus de desafiament als que s’enfrontaran en el futur les nostres universitats.

1.- En un món que dobla l'accés al coneixement cada any ¿quins continguts s'han d'estudiar? Per què els organismes d'acreditació de cada país perpetuen els programes nascuts d'un món enciclopèdic que va deixant d'existir?
2.- En un món on la capacitat d'analitzar dades creix exponencialment, es possible fer docència, recerca o administrar una universitat sense tenir en compte el Big Data,?.
3.- La intel·ligència artificial ha vingut per fer més intel·ligents als humans i millorar l’estoc tecnològic. Com la utilitzarem a la universitat? Com la posarem al servei de l'aprenentatge i a consolidar la relació home - learning machine (LM) com una competència imprescindible?
4.- Els nous titulats competiran amb els robots. Bona notícia, caldrà formar-los per a alguna cosa més que rutines manuals i intel·lectuals Com ho farem? Com facilitem que cada un construeixi competències que tendeixin a ser úniques?
5.- La realitat virtual té un alt potencial d'aplicació a l'aprenentatge com acaba de demostrar l'última innovació de Nintendo, Pokémon Go. Com introduir a la docència de la universitat les noves tecnologies?
6.- La nostra època està marcada per la complexitat. Venim d'una etapa definida per la complicació. La complicació produeix problemes a resoldre. El complex produeix paradoxes. Formem gent per a un món complicat quan el que es trobaran els nostres alumnes es un món complex. Com resoldrem aquest gap?
7.- El nostre entorn d'informació i coneixement és exponencial. Per resoldre aquests contextos de volums inabastables de coneixement cal reforçar competències diferents. Per això insisteixen tant en el "coding" en algunes universitats d'USA, o per això insistim tant alguns en la necessitat de formar gent que sigui capaç de construir grans síntesi amb gran agilitat. Encara hi ha massa alumnes que continuen confonent una síntesi amb un resum.
8.- Tots admetem que els titulats de la universitat van a tenir una vida professional molt líquida. Treballaran per a altres com empleats, seran freelance, emprenedors o híbrids entre aquestes situacions. Van a viure en el canvi, Però, no és una contradicció que els que els formen siguin gent d'una sola experiència professional? És bo tenir universitats amb gent que no viurà mai aquesta tensió professional que viuen la resta de treballadors i que viuran els seus alumnes? És bo tenir institucions amb tan poca renovació del seu talent? ¿L'estancament pot ser meritocrátic?
9.- El món és global, però la universitat és local. Comencen a proliferar solucions d'universitat global com el conegut model de Minerva. Davant d'això, què van a fer les ANECA de torn? ¿Tallar-les venes? No. Resistiran com l'últim mohicà. ¿Però això és bo? ¿No hauríem de deixar ja aquesta concepció local en un món de MOOC que tan sols està al principi?
10.- Des de fa anys vam escoltar la cançó de la triple6 hèlix, que fos de dues o tres ecosistemes d'innovació no ha donat resultats enlloc. ¿No hauria de ser hora ja de plantejar que aquesta relació cal repensar del tot? No hauríem de posar gent a fer transferència en les dues direccions que realment vegi en això un valor diferencial?


Taula 8. Preguntes sobre els desafiaments del futur

La universitat s'enfrontarà, com totes les organitzacions, a entorns d'alta disrupció. Les seves governances, tan influïdes per col·lectius molt instal·lats i molt resistents al canvi, permetran adaptar la universitat al món que ens ve, o començaran a proliferar iniciatives tipus “Singularity University” que res tenen a veure amb les universitats tradicionals? Dit d'una altra manera, aquesta universitat actual tan instal·lada, té realment capacitat d'innovar?

3 Diagnòstic

3.1 Plantejament

Als apartats 2.1 i 2.2 hem ofert arguments per mostrar la importància qualitativa i quantitativa de la universitat per el desenvolupament, es a dir, hem argumentat que si afegim el pes dels molt notables efectius a la importància per el desenvolupament de l’àmbit d’activitat en el que treballa la universitat conclourem que la universitat es un dels fonaments del desenvolupament a tot arreu i també a Catalunya. L’anàlisi dels resultats en aquests propòsit, en el que no hi ens aturarem massa estona, ens portaria a conclusions també positives. Tant l’estudi ja mencionat dels professors Suriñach i Duro i els informes recurrents de la Fundación CyD, per citar-ne un de recent específic per Catalunya, i els de la Fundació CYD que ens permeten la traçabilitat en la comparació de les universitats catalanes amb les universitats de totes les CCAA espanyoles i els resultats acumulats, ens mostren un panorama força encoratjador.

La universitat catalana sembla, per tant, mes ben posicionada per afrontar el desafiaments de futur, que hem mencionat a l’apartat 2.3, que la de la resta de las universitats de les CCAA Espanyoles. Però, es realment així? o be es nomes que en el moment present els indicadors d’eficiència son millors?. Per altre part, respon la universitat catalana efectivament a la demanda? Es a dir, son les xifres sobre la universitat catalana, total o parcialment, les que el sistema productiu/social necessita?.

Per respondre a les dues preguntes necessitaríem plantejaments diferents als que hem fet fins ara, de fet son dues preguntes que provenen d’imaginar escenaris complementaris i, en algunes parcel·les, diferents o contradictoris. En tot cas son dues preguntes pertinents i d’una importància notable.

Tanmateix, encara hi ha una tercera pregunta que pensem que encara ho es mes d’important. Si arribéssim a la conclusió que la resposta a les dues preguntes es que la universitat catalana, malgrat els indicadors d’excel·lència, no te al 100% capacitat real de respondre efectivament a les necessitats de la demanda, ni tampoc te capacitat de fer amb continuïtat els canvis necessaris per preparar-se per un futur ple de reptes, ens hauríem de preguntar perquè, i aquestes son les preguntes rellevants. Si amb el nostre output no responguéssim suficientment a la demanda ni amb els nostres recursos i organització ens estiguéssim preparant-nos per el futur i en fóssim conscients, que ens ho impedeix? Quines barreres ens immobilitzen? Després, tot seguit, ens hauríem de preguntar-nos: que hauríem de fer per posar-hi remei? Per tant es substantiu constatar fins i quin punt la universitat no respon a la demanda ni es prepara front als reptes del futur i detectar que ens impediria prendre les decisions necessàries per a corregir-ho

Es clar que aquestes darreres preguntes tenen difícil resposta. Com mesurar l’adequació a la demanda? i, quins son els canvis necessaris per aconseguir-la? i quins son els reptes de futur mes significatius i probables? i quins recursos i quina organització ens permetrien adequar-nos progressivament als reptes del futur detectats?, no son preguntes que no sembla fàcil de respondre. Tanmateix, ben mirat, la resposta a aquestes preguntes de procediment no tenen una resposta tant difícil com pugui semblar. Probablement ens conformaríem en saber que si reforcéssim la capacitat de decisió de la universitat i la seva autonomia amb uns objectius clars i amb recursos adequats, la universitat catalana ja emprendria per si sola els canvis necessaris per preparar-se pel futur i per respondre amb eficàcia a la demanda sense renunciar a la seva essència. En tot cas, de moment, plantejarem alguns fets i algunes hipòtesis sobre les que caldrà, si mes no, reflexionar-hi.

3.2 L’adequació a la demanda

De fet fins ara ens hem entretingut en demostrar la importància de la universitat per el desenvolupament gracies a dos factors, la pertinència de la feina que fa en relació al desenvolupament i per la seva dimensió, es a dir, per els seus efectius. Hem vist que efectivament la feina que fa la universitat, el seu camp d’acció, està directament relacionada amb el desenvolupament i que els efectius a disposició i els outputs de les universitats, en aquest cas les catalanes, confirmen la seva importància. Però a una resposta clarament positiva a les preguntes sobre si la universitat catalana es important per el desenvolupament econòmic i social del país hem afegit tres preguntes inquietants i una pregunta afegida conseqüència de les tres primeres. Les preguntes son, fins a quin punt la universitat respon a la demanda, (amb les matisacions que calguin), si esta preparada i preparant la resposta als reptes del futur, i sinó es axis, perquè? La pregunta derivada del “perquè?” es un altre perquè? I: com ho arreglem? Per aclarir els rerefons de les preguntes i activar algunes sospites, farem algunes reflexions completaries

Des de un punt de vista de causalitat la missió de la universitat moderna hauria de ser la creació y acumulació del coneixement i d’aquí se’n despendria la segona missió que seria la transmissió dels coneixements, es a dir, la formació i després vindria una tercera missió que seia la transferència i la valorització. En aquesta seqüència, el discurs convencional sobre la feina de la universitat deixa sense espai prou delimitat la missió de la responsabilitat social de la universitat. Ara be es un fet que la universitat te aquesta quarta missió que te moltes cares i que una d’ella es la transmissió de valors i que esta íntimament lligada a la segona missió, que en ordre cronològic, es la formació i un altre colla de compromisos que tenen que veure en el medi ambient, la igualtat d’oportunitats, la transparència, la participació, etc. En molts casos la tercera missió s’entén com la “necessària connexió amb la societat”, pressuposant que aquesta interpretació inclou tot el contingut relacionat amb la responsabilitat social. Tot i axis, aquesta interpretació no es prou clara i sovint no es prou inclusiva. En tot cas en tota aquesta reflexió hem de tenir present hi ha un conjunt de tasques que es demanen a la universitat i van mes enllà de la docència, de la recerca i de la transferència i formen part de la seva missió general i que s’han d’incloure amb la necessària focalització a la demanda i a la resposta de futur.

El discurs tradicional o la literatura a l’ús, es a dir la seqüencia de les missions a la que estem acostumats ens presenta tres missions i en un altre seqüència. El discurs tradicional ens diu que la primera missió es la formació, la segona recerca i la tercera es la relació amb la societat. Aquesta classificació te raons històriques ja que la recerca formalitzada i organitzada es mes recent que la formació i també, segurament, perquè el primer lloc atribuït a la formació respon al fet de que la formació es considera que te mes importància relativa per a las societat que les altre dues. Es un fet que hi ha universitats que no fan massa recerca i la seva formació es prou reconeguda, etc. Tanmateix, per be que per el nostre discurs aquesta digressió no es indiferent deixarem aquesta discussió per un altre ocasió i acceptarem la classificació convencional i parlarem de la docència o la formació com a primera missió de la universitat, de la recerca com a segona missió i de la transferència la relació amb la societat com la tercera7.

Mes amunt, al parlar de la formació com un dels àmbits d’actuació de la universitat, hem considerat que l’objecte de la formació universitària es contribuir a la creació de ciutadans de profit. D’això, segons en Plató, ja en parlava en Aristòtil i ells advertia a qui el jutjaven de lo difícil que era. Per aquest propòsit caldria a la universitat fer efectiva la formació en valors, la lògica, el criteri, etc. La formació que ofereix la universitat també te un altre propòsit: es tracta d’oferir als alumnes, en la gran majoria dels casos, una preparació de base, general i també especifica, en proporcions diverses, per preparar-los per una professió. Tanmateix, en general, la universitat, en la seva estructura actual, actua com si l’objectiu fos molt mes modest. La formació de forma desigual, i mes o menys coordinada, s’ofereix en paquets de coneixement i arriba fins on arriba. Es doncs, ens hem de preguntat, la realitat de la practica docent de la universitat una resposta insuficient a la demanda social?. No estem preguntant-nos si la pràctica docent es bona o dolenta o fins a quin punt la transmissió de coneixement es de baixa o alta qualitat, sinó fins a quin punt s’ajusta a els que la demanen en sentit amplia, ja siguin els estudiants, els ocupadors públics o privats, les exigències de futur i de contingut mes social, tant en el present com en el que sigui raonablement possible, en un futur previsible.

Per altre part, la organització de la universitat tendeix progressivament a la classificació dels ensenyaments en àmbits científics i en professions mes o menys establerts, i sovint, tot una mica barrejat. Analitzats els resultats obtinguts no podem dir que la universitat esta pensada per formar professionals amb una gran concreció. Tanmateix els experts en el tema i, fins i tots els aficionats, saben que formar en una professió no es senzill. Els coneixements, competències, habilitats, capacitats a adquirir, actituds front a la feina i valors, per citar algunes de les característiques necessàries per una professió, no son fàcils de definir ni de formar. La pròpia definició de l’àmbit d’una professió no es una tasca fàcil. Si una universitat es preguntes com formar al seus estudiants per capacitar-los per l’exercici d’unes professions, molt probablement el problema proposat no tindria una única resposta ni, per tant, una solució pedagògica clara. Entre d’altres dificultats es trobaria amb problemes de procediments i en transversalitats diverses, i també en la trampa del generalista i del especialista, etc. Un dels problemes, mes difícils de resoldre en aquest àmbit, es el de distingir en l’acte d’ensenyar entre la informació i el coneixement, entès el coneixement com el fonament de la capacitat d’acció, per no parlar de la formació en valors i formar en les competències intangibles tals com l’esperit emprenedor, la cultura de la innovació.

Per altre part cal tenir en compta que no tot es pot resoldre a l’aula i amb una bona coordinació, l’aula no ho es tot. S’ha de comptar amb l’entorn universitari, es a dir, no es pot predicar una cosa i fer viure als estudiants amb un ambient que no sigui coherent amb el que es predica. Per tant, en un plantejament proactiu, s’ha de tenir en compte la possibilitat de la creació de un entorn meritocrátic al campus de la universitat on els estudiants finalment hi acaben vivint 3, 4, 5 o 6 anys.

Es aquesta la manera d’observar i perfilar el perímetre de la “demanda”?. Respon la universitat a aquesta demanda en l’àmbit de la formació? Te la universitat una organització que respongui a aquesta necessitat? Esta orientada a aquests propòsit? No es aquest finalment l’objectiu de creació de ciutadans i de professionalització que se li demana?. No ens posem negatius ni crítics sense analitzar les dificultats del propòsit, però no ens d’oblidar de que en tot cas cal entretenir-se en avaluar la importància de les conseqüències futures d’aquest hipotètic incompliment

La Sra. Montserrat Alvarez, en la ponència presentada en aquest Congres, i a la que hem tingut prèviament accés, després d’un anàlisis rigorós i complert de la formació universitària de Catalunya i el seu mercat de treball8, a mes a mes de reforçar les dades i la tendència positiva els indicadors que ja comentàvem amb anterioritat, arriba entre d’altres a les següents conclusions:

  • Catalunya està ben dotada, en perspectiva internacional, de graduats superiors; la seva dada, atenent a la població de 25 a 64 anys amb titulació superior, era del 38,6%, vuit punts per sobre de la UE-28 i de 20 dels seus 28 països.
  • Les persones amb més formació superior obtenen millors resultats al mercat de treball respecte a aquells amb un nivell inferior d’estudis (més taxa d’activitat i ocupació, menys taxa d’atur, més guanys pel seu treball o millors condicions de treball i contractació, com més jornades a temps complet i indefinits).

Aquestes dues conclusions, que hem escollit entre les que presenta la ponència entenen que son suficient per reforçar les dades que hem aportat anteriorment referides a la importància quantitativa dels efectius de la universitat en la tasca de la docència, i ens tranquil·litzen en el nostre judici en relació a la qualitat de l’ensenyament universitari.

La ponència presentada per la Sra. Álvarez va mes enllà de les dades i de la seva comparació amb d’altres entorns geogràfics i en relació a d’altres col·lectius que han cursat d’altres nivells del sistema educatiu o que ni tant sols els han superat. S’atura també en estudiar la informació disponible en relació a l’adequació a la demanda utilitzant treballs de l’AQU, i d’altres.

Pel que fa a les competències, atenent a aquelles que es consideren més importants per al treball, la informació subministrada per l’AQU posa de relleu que els dèficits més elevats respecte al nivell de formació que mostraven els graduats recents, segons els ocupadors es centrava en la capacitat per a prendre decisions i en la capacitat per a resoldre problemes, en la responsabilitat en el treball i en la capacitat per a aprendre. Es a dir en competències comportamentals. La informació també ens adverteix sobre la disfunció entre el que es forma i el que es necessita en el tema recurrent de les llengües estrangeres, tema sobre el que insisteixen les grans empreses.

Ens diu la Sra. Álvarez, en el àmbit normatiu, també aventura mesures a prendre per millorar l’ocupabilitat, es a dir, instruments que caldria tenir en compte i sobre les que hi ha força unanimitat, que “són importants en el moment actual, però que esdevindran absolutament claus en l’entorn futur de l’economia digital”. En resum les mesures son: “enfortir i fomentar més les pràctiques a empreses per part dels estudiants als últims anys de carrera; que els ocupadors (empreses i institucions) participen de manera habitual en l’elaboració dels plans d’estudis universitaris; que les universitats es comprometin en la formació continuada, que serà imprescindible en el futur amb l’economia digital, ja que serà necessari readaptar contínuament els coneixements i competències posseïts; que s’utilitzin metodologies docents més innovadores i amb un ús més intensiu de les noves tecnologies, l’objectiu aquí ha de ser ensenyar a aprendre, que és quelcom que s’haurà de fer contínuament durant tota la vida; incrementar la internacionalització a la universitat, amb més presència d’estudiants i professors de fora; fomentar els perfils STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques), que tot indica que seran els grans guanyadors en el balanç destrucció/creació d’ocupació en l’era de l’economia digital, i a on, actualment, hi ha marge de millora, en perspectiva internacional, per a apropar-nos als països capdavanters”. Tot plegat es tracta de inserir en el sistema els instruments ja coneguts, es a dir d’un tema d’organització resultat de la focalització a la demanda

3.3 La preparació per superar els reptes de futur

Sembla, doncs, que la universitat, en el seu conjunt, té problemes en adaptar-se a la demanda present, de preparar-se per donar resposta als reptes de futur, reptes que son perfectament identificables, que sovint son problemes que s’han de resoldre en l’àmbit de la gestió i tot plegat per causes diverses.

Per entendre la naturalesa d’aquestes dificultats farem servir les respostes a una enquesta realitzada en entrevista personal a diversos rectors, vicerectors i membres destacats dels equips directius de diferents universitats espanyoles en un període que va del 2014 i el 20179 se’ls plantejava un seguit de qüestions prospectives. L’enquesta consistia en demanar-los que puntuessin sobre 5 la probabilitat que en el període de 10 anys esdevinguessin certes les següents afirmacions sobre les que podien després fer comentaris. En aquesta ponència hem abreviat els comentaris per nomes reflectir el que es mes significatiu per al nostre propòsit.

Afirmació a valorar Respostes
1. Les noves tecnologies afectaran a la docència de la universitat i canviaran o substituiran la tasca del professor, el paper actual de les aules i la utilització dels llibres i/o apunts. Els enquestat responen que les noves tecnologies tindran un impacte relatiu (mitjana de 3, desviació 2). En els comentaris posteriors sovint opinen que la tecnologia efectivament pot substituir a l'educació tradicional però no tenen massa clar com ni quan.
2. La mobilitat d'alumnes i professors seguirà sent escassa. Els enquestats opinen que la mobilitat d'alumnes i professors seguirà sent escassa. (Mitjana 4, desviació 1). En la fase de comentaris, ho atribueixen a un tema cultural quan es refereix a els alumnes, i a la normativa quan es refereix als professors, tanmateix en ambdós casos els sembla que el tema cultural es prevalent.
3. Els alumnes de grau seguiran a la mateixa universitat per fer els màsters amb lleugeres excepcions. No hi haurà universitats excel·lents que atreguin en els seus "màsters" als millors alumnes. Les opinions dels enquestats són molt favorable a aquesta afirmació (mitjana 4), però hi ha una major dispersió (desviació de 2). Es a dir, els enquestats no veuen en perill els màsters de la seva universitat a causa de la mobilitat dels estudiants després d’acabar el grau. La resposta en favor de que hi haurà major mobilitat i que serà un perill per els màsters de la seva universitat es donen al final del període de l’enquesta es a dir, als anys 2016 i 2017, es a dir, que es probable un canvi d’opinió sobre aquest tema donada la evidencia estadística.
4. S’espera un mercat lliure de professors a nivell europeu. Hi haurà doncs mobilitat. Els enquestats hi estan relativament d’acord i consideren un impacte mitjà (3).
5. Les "MOOCs" representaran una competència real i no una moda passatgera10. Els enquestats també són escèptics a aquesta informació i consideren un impacte mitjà (3) desviació de 2.
6. De fet, no es percebrà un augment de la competència entre universitats. Davant d'aquesta afirmació els enquestat opinen que no hi haurà un augment de la competència externa (mitjana de 4). Les opinions posteriors ho justifiquen per motius històrics o d’una concepció clàssica de la universitat. La universitat per definició no competeix.
7. El "status quo" dels funcionaris no s'alterarà substancialment. Davant d'aquesta afirmació els enquestats opinen que si que s'alterarà substancialment ja que la mitjana és de 2, encara que existeix una desviació significativa de 2. En un anàlisi mes aprofundit resposta per resposta i la consideració dels comentaris, es veu que hi ha enquestat que estan convençuts que no s'alterarà substancialment l’estatus del funcionari i altres que, per contra, opinen que la situació dels funcionaris es veurà afectada substancialment en el futur.
8. Els títols que les universitats ofereixin se seguiran complint les expectatives dels alumnes i no és previsible que hi hagi tancament de títols encara que no aconsegueixin el nombre d'alumnes previstos. En la major part de les entrevistes, els professors enquestats creuen que l'oferta de títols serà coberta i no es tancaran titulacions (mitjana de 4).
9. Els alumnes no es queixaran mai (els pares tampoc) i pagaran el que se'ls demani desafiant les lleis del mercat La pregunta es fa en aquest termes provocatius, tanmateix els enquestats consideren els alumnes i pares acceptaran els preus de les matricules que se'ls fixin (mitjana de 4)
10. La universitat no relacionarà si els costos són proporcionals als rendiments ni es faran comparances amb els d'altres universitats per prendre decisions. Per exemple fer servir el cost per alumne com a mesura del rendiment. Els enquestats consideren que no els costos no necessàriament estan relacionats amb els rendiments i que no hi ha una competència entre universitats i per tant la comparança no caldria (Mitjana de 4). Aquesta resposta no impedeix que s’opini que donats els recursos dels que disposa la universitat aquesta respon prou be en relació a universitats de d’altres països amb finançaments molt superiors
11. Els rànquings en el futur no tindran més rellevància que el morbo que produeixen. Ni els "Policy Makers" ni els alumnes els tindran en compte. Les persones consultades consideren que els rànquings no tenen rellevància i no afecten a la matricula ni al finançament. (Mitjana 4).
12. Els països emergents no concediran beques de mobilitat en funció del lloc que ocupen en el rànquing les universitats que eventualment els acullin, sinó que l'alumne seguirà tenint llibertat per triar-siguin bones o regulars o fins i tot males. Els enquestats pensen que les beques no estaran condicionades al lloc que les universitats ocupen en un rànquing sinó seguirà sent una elecció de l'estudiant (Mitjana de 4).
13. Els que elaboren els rànquings, vista la seva poca utilitat, deixaran d’utilitzar per a la presa de decisions. Les persones consultades consideren que els rànquings tenen poca utilitat i que es deixaran d’utilitzar (Mitjana de 4). NOTA: En totes les afirmacions d'aquest apartat hi ha una desviació de 2 pel que existeix una dispersió significativa sobre les opinions aportades.
14. Totes les universitats tindran el mateix model d'aportació de valor. No s'espera l'aparició d'una universitat "professionalizadora" de qualitat, amb preus moderats, ni la netament investigadora que reprodueix el model de Clark11. Els enquestats són escèptics a l'aparició d'una universitat "profesionalizadora" (mitjana 4) de fet en les seves opinions els enquestats, sense ser-ne, en general conscients, abonen el model d’universitat emprenedora de Clark.
15. Les universitats petites no s'especialitzessin i seguiran el model de les grans. Per tant, no es plantegessin altres models d'aportació de valor. Els enquestats consideren que les universitats petites seguiran el model de les grans (mitjana 4) el que coincideix amb la nostra apreciació sobre l’aproximació cultural generalitzada al model de Clark
16. Cap universitat d'altres països s’instal·larà a Espanya. Les persones consultades consideren fermament que no hi haurà irrupció d'universitats estrangeres a Espanya (Mitjana de 4 i amb una molt baixa dispersió.
17. Finalment els recursos tornaran a retrobar el ritme d’abans del 2007/2008. Amb una mitjana de 4 els enquestats opinen que els recursos tornaran a la universitat amb el mateix model d’abans.


Taula 9. Enquesta a responsables universitaris

Som conscients de totes les fragilitats d’aquesta enquesta. Entre d’altres, en la tria dels enquestats i especialment l’amplitud del període que fa que, com que els canvis en l’entorn universitari evolucionen ràpid, i fins i tot algunes universitats han viscut la pressió dels fets12, els darrers enquestat reconeixen darrerament haver canviat d’opinió. Per altre part l’enquesta l’hem passat a professors i responsables de gestió d’universitats espanyoles i no solament catalanes. Tanmateix entenem que donat el nostre propòsit la aportació es significativa doncs expressa, contemplant el conjunt de les respostes, una visió versemblantment compartida del futur a considerar per al diagnòstic i per a les propostes de canvi i que d’alguna manera, per els càrrecs que ocupen, hi participaran i opinaran.

3.4 Les barreres

Recordem que estem intentant respondre a les dos preguntes compromeses: respon la universitat efectivament a la demanda? està ben posicionada per afrontar el futur? En aquest estadi, considerant el que hem dit si a) arribem a la conclusió de que la universitat espanyola en general, i la catalana en particular, podria millorar la seva aproximació a la demanda, b) si pensem que la porositat en relació a la demanda es una condició de l’excel·lència per la universitat del futur, c) si pensem que un futur no llunya si no hi ha canvis notables en els models d’aportació de valor de la universitat (que inclouen plantejaments estratègics, dissenys organitzatius, ets) les universitats no podran respondre a els reptes que la societat els demana; a les hores ens interessa saber quines son les barreres al canvi i quins son els elements mes substancials a canviar.

Molts son els factors que influencien la eficiència de la universitat, específicament el marc legal, el marc estatutari, i el marc cultural en que es mou la presa de decisió de les universitats. Que aquests marcs siguin els adequats es determinant. Quan hi ha decisions importants, amb solucions fins i tot consensuades per els diferents col·lectius universitaris, que es troben amb els tres marcs en contra (sovint ni ha prou amb un de sol) la sortida es trobar un desllorigador que doni la volta a la legislació, a els estatuts o a els entrebancs dels prejudicis o anar trampejant, que es el que hem fet fins ara. Si, per exemple, el que cal per resoldre un problema sobre el que hi ha consens de que s’ha de resoldre, es prendre una decisió determinada, sobre la que també hi ha consens, però aquesta decisió no es pot fer efectiva perquè hi ha una barrera creada per un, dos o els tres marcs esmentats (el legal, l’estatutari i el cultural), el desllorigador esdevé pràcticament impossible o molt costos en recursos i en temps i sovint amb serrells poc desitjables.

D’aquí la importància de copsar el marc cultural que es determinant de l’estatutari i sovint del canvi del marc legal. Els nivells de mediocritat, de manca de cultura innovadora, i de bloqueig corporativista el canvi esdevé molt difícil. Sovint, després de canvis significatius de la norma la pressió del medi els converteix amb irrellevants. Bolonya n’és un exemple prou evident.

Mes amunt hem en la segona enquesta esmentada hem vist una imatge de una parcel·la del marc cultural. El conjunt d’opinions manifestades ens mostren una visió no solament del que es, del diagnòstic de la situació, del que es o no es un problema a resoldre sinó del que passarà i per tant de l’estratègia i per tant de on s’ha de situar l’atenció de l’alta direcció i d’on s’han de posar els recursos. Aquests mateix exercici el podríem fer a d’altres col·lectius i amb d’altres preguntes i entendre quin es el marc cultural, del que cal fer i del que no cal fer i consegüentment de les barreres a els diferents canvis.

4 Reflexions finals i propostes

Un cop fet el diagnòstic del sistema des de l’oferta, en el que hem mostrat la importància qualitativa i quantitativa de la universitat en general i, específicament, a Catalunya, i la qualitat dels resultats, es dir, la resposta molt positiva de la universitat catalana a la demanda convencional, ens hem entretingut a proposar i a discutir unes quantes preguntes intrigants. Les preguntes son: a) “fins a quin punt la universitat respon efectivament a la demanda?”, amb les matisacions que calguin, b) “està preparada la universitat per a donar resposta als reptes del futur?”, i, si no es, així, c) ”perquè?”. A aquestes preguntes els hi hem d’afegir dues preguntes més, derivada d’elles: d) “com ho arreglem?” Es a dir, “que cal fer?”, i e) “és possible fer el què cal fer?”.

En l’anàlisi de la documentació hem arribat a la conclusió que, des de el punt de vista dels demandants, la resposta a les necessitats de la docència es encara massa general i centrada en els continguts i que tot plegat no acaba de de donar resposta a les necessitats dels ocupadors. Tanmateix, en la ponència, també insistim en la dificultat genèrica de donar respostes a les necessitats afinades dels ocupadors i de les persones i fins i tot als desitjables comportaments socials, sovint, perquè no es possible i fins i tot, de vegades, perquè no es conseqüent amb la feina a cobrir per l’ensenyament superior. Per tant el resoldre les disfuncions es de difícil solució. Tanmateix analitzades atentament les disfuncions, el problema no sembla ser de detall o de canvi en els continguts, que també, sinó especialment d’organització, es a dir, de “col·locar” el propòsit de la primera missió en el disseny organitzatiu de la docència a les Facultats i a les Escoles. I, com hem vist, donat el particular sistema de presa de decisions vigent, i de les barreres que proposen els altres marcs que regeixen el comportament de la universitat, de la dificultat de transformar, avui per avui, objectius plausibles i fins i tot consensuats en el detall dels instruments. Finalment, també no deixar de dir-ho, de l’escassesa endèmica de recursos de tota mena en relació a les objectius quan aquest objectius pretenen ser ambiciosos.

Dit d’un altre manera, la resposta a la demanda es millorable tant estructuralment com en la practica docents i els seus instruments. El diagnòstic i el seguit de propostes que recull la Sra. Álvarez es força assenyat i es gairebé segur que gaudiria d’un consens general tanmateix sembla difícil de que es pugui implementar

En relació a perquè la universitat pot no estar preparada per fer front als reptes de futur, la resposta a la pregunta de que cal fer és que primer cal construir una visió de la relació “futur – universitat i - entorn econòmic social”; analitzar el que han fet i com evolucionen els sistemes universitaris competidors, i finalment i molt important analitzar la naturalesa i importància de les barreres. Es a dir posar-nos d’acord en el perquè no hi ha reflexió i perquè front al reptes del futur no estem replantejant-nos els models d’aportació de valor, conseqüentment en l’estratègia, i si es vol, més modestament, els objectius específics del sistema i de cada universitat i un cop solucionat aquest perquè proposar una estratègia i aportar-hi recursos.

A la pràctica, els marcs legals i estatutaris i els marcs culturals en que es mou la universitat (lògic resum dels marcs dels seus membres), finalment prefiguren el que es pot fer i el que no, i també la visió del futur que és fruit del que ells volen. De fet, no es tracta de dirimir un conflicte o una lluita entre un col·lectius o entre els partidaris de prendre unes decisions i uns que hi estan en contra, sinó de que els marcs legals, estatutaris i culturals prefiguren una universitat que esta assumida i que desvirtua de tal manera el sistema de senyals que amaga els objectius reals de la institució universitat i desvien els esforços per a prendre les solucions necessàries cap a d’altres temes sovint irrellevants o que tenien sentit en una universitat del passat però no en tindran en la del futur. Construir un model d’aportació de valor i una estratègia en aquestes circumstancies es fa molt complicat o impossible ja que els que la basteixen o tenen un elevat nivell de complaença o be estant lligats de peus i mans. Sovint, en rumiar o dissenyar decisions importants, es troben en contradiccions notables. De fet encara han de sortir de les cavernes de Plató respectives i per, tant pensin el que pensin, els problemes i les solucions estan allunyades dels verdaders problemes i de les solucions adequades.

Caldria doncs en aquests moments reflexionar críticament i amb detall sobre quina es la missió de la universitat en relació a la demanda social present i futura. Caldria tenir una visió clara sobre la posició de la universitat com un agent imprescindible del sistema per afrontar amb eficiència els reptes de futur, de com relacionar-se amb la resta d’agents per fer el seu paper. S’ha de començar per reformar els marcs legals i estatutaris per tal de rebaixar les barreres a l’autonomia universitària. No es una feina tant difícil, el benchmarking amb altres sistemes universitaris veïns ajudaria. De fet, la universitat podria liderar un canvi en la direcció de simplificar el marc legal i substituir-lo per un marc que permetés a les diferents universitats disposar de models d’aportació de valor propis sense esperar que li vingui imposat des de fora, dotar-se d’una estratègia i d’uns objectius al servei de la societat assumits per els seus col·lectius. Aquest nou marc legal hauria de fornir als seus dirigents la capacitat de prendre les decisions necessaris a per a dissenyar i implementar les estratègies i, lògicament, amb la consegüent rendició de comptes. El finançament quedaria garantit per un finançament basal i un per objectius acordat entre l’administració i la pròpia universitat. De fet es tracta d’alinear els objectius propis d’una universitat amb l’objectiu de la seva missió social.

Es això possible?. A aquesta darrera pregunta, hi ha dos respostes extremes: la resposta optimista i la resposta pessimista, i un vano de respostes repartides en diferents àmbits de la feina universitària.

La resposta optimista es pensar que el sistema reaccionarà i que consegüentment el marc legal evolucionarà en la direcció correcte, potser donant alternatives de canvi a les universitats que ho desitgin esperant que aquestes arrossegaran el sistema en la direcció d’una universitat moderna, porosa amb el seu entorn econòmic i social i organitzativament i estratègicament preocupada per la solució a les seves limitacions actuals i per preparar els reptes de futur.

La resposta pessimista es la que pensa que es gaire be segur que el canvi reformador no es produirà. Els que pensen que el canvi no arribarà des del propi sistema, confien amb que el sistema acabarà adoptant una estratègia seguidora. Aquests esperen que la competència de les universitats dels sistemes universitaris dels països veïns, ens arrossegarà a canvis en el marc legal legals. Uns canvis legals que possibilitin, per la via de canvis reglamentaria afegits i de desllorigadors de tota mena, unes adaptacions que ens atansin a una nova aparença d’autonomia i de capacitat de decisions formalment semblant a les dels altres sistemes universitaris, confiant que els grups de recerca, amb la llibertat que dona el saber trobar recursos econòmics en convocatòries competitives, facin el miracle de sostenir la recerca, i que alguns directius universitaris emprenedors canviïn pel camí de les bones practiques i del mimetisme, la organització de la universitat i les practiques docents en la direcció que hem descrit, i que caracteritzaran la formació del futur.

En aquest moment de la ponència, els deixem a vostès l’elecció entre els dos escenaris, l’optimista i el pessimista, i evidentment de tots aquells altres escenaris intermedis que de ben segur se’ls acudiran

Referències

ÁLVAREZ, M. (2018). La formació universitària a Catalunya i la inserció dels graduats al mercat de treball. Ponència al Congres d’Economia i Empresa de Catalunya.

AVENT. R. (2017). The Wealth of Humans. St Martins Press, NY. US

BENAVIDES C. (2013) Integración de la responsabilidad social en los sistemas de garantía interna de calidad: hacia una universidad saludable, sostenible y solidaria. Ministerio de Educación

CLARK, B. (1997) Creating Entrepreneurial Universities in Europe. 19th Forum EAIR. Warwick.

COROMINAS, A. Y SACRISTAN, V., RAS, A.; FILLET, S.. (2010). Sobre el gobierno de la Universidad publica 137-154 Construir el futuro de la Universidad publica. Ed. Icaria

ETZKOWITZ, H, F. PIQUE, J.M. SOLÉ PARELLADA, (2007). The Creation of born global companies within the science cities: an approach from triple hélix”. Engevista. Volumen 9(2): 149-164

FUNDACIÓN CYD. (2017). Las universidades españolas. Una perspectiva autonómica. 2017.

FUNDACION CYD (2017) Informe CyD.

GODDARD, J. (1998). Universities and Regional Develpment: an Overview. The responses of Higher Education Institutions to Regional Need-National and Regional Support and Incentive OCDE/IMHE. Lyon Abril 1998

KELLY, K. (1999). New rules for the new economy: 10 radical strategies for a connected world. Penguin.

LAFUENTE, E., BERBEGAL-MIRABENT, J, SOLE P, F (2013). F.Título: The pursuit of knowledge transfer activities: an efficiency analysis of spanish universities Journal of business research, vol. 66, núm. 10, pàgs. 2051-2059. Volumen 66.

LEYDESDORFF, L. & ETZKOWITZ, H. (1996). “Emergence of a Triple Helix of university-industry-government relations”. Science and Public Policy, Vol. 23, No. 5, pp. 279-286.

MORETTI, ENRICO (2012). The new geography of jobs. Houghton Mifflin Harcourt.

SURIÑACH, JORDI I DURO, JUAN ANTONIO (2017). Informe d’impactes socioeconòmics de les universitats i el sistema públic de recerca de Catalunya. ACUP 2017.

WINDBLAT, A. (2017) Tech generation: the past as prologue, Mega Tech Technology in 2050: pag 64-75. The Economist and Profile Books Lmt. And Public Afaires. GB


(1) Hi ha una gran quantitat de literatura sobre la revolució industrial 4.0, nomes cal llegir el pròleg del llibre Mega Tech Technology in 2050 (2017) per adonar-nos de la magnitud del canvi que s’albira

(2) De fet malgrat la creació de coneixement per part de la universitat esta considerada com la segona missió, aquesta consideració no te una intenció ordinal. Abans de difondre el coneixement aquest s’ha de crear i per tant la recerca i la reflexió i l’adquisició del coneixement es la condició d’una bona docència.

(3) La distinció entre spin-off i sard-up es aquí significativa. S’entén per spin-off la creació d’una empresa fruit de la recerca de la universitat i per tant dins de la cadena de valor de la seva activitat. Les “sard-up” son empreses creades per els col·lectius universitaris sense un origen directe amb la seva activitat investigadora i per tant, no vinculades a la seva cadena de valor.

(4) Geography of Jobs. Enrico Moretti 2012

(5) La importància de la universitat sobre el desenvolupament regional com a àmbit d’estudi de la ciència es relativament recent. No es fins a finals del XX que amb els treballs d’en J. Goddard, especialment en un estudi encarregat i publicat per l’OCDE aquesta àmbit del saber agafa volada. GODDARD, J. (1998). Universities and Regional Development: an Overview.

(6) La triple hèlix es una imatge afortunada que va crear H Et… i que sosté que un territori que prospera ha de disposar d’un ecosistema en el que el motor es la relació entre la Administració publica, la universitat i el sistema productiu. Posteriorment el model s’ha ampliat i es parla de la quàdruple hèlix

(7) No cal aprofundir massa per advertir que la primera i la segona missió també tenen també, especialment la primera, un component de resposta i connexió amb la demanda notabilíssima

(8) Nom de lo de la Álvarez

(9) Els enquestats han estat un total de 42

(10) La resposta a aquesta pregunta difereix en funció de la data de la pregunta. Els enquestats l’any 2014 son mes propicis a considerar que les MOOGS tindran una importància notable (estaven de moda) que els que responen l’any 2017

(11) Per model de Clark entenem el model d’universitat emprenedora que ell va detectar i definir en un estudi seminal resultat de la anàlisis de les millors universitats del moment. Una universitat amb un alt contingut científic, amb relacions permanents amb l’entorn (transferència, patents, spin-off, etc, un finançament diversificat “privat – públic” i amb nucli de gestió cohesionat

(12) Aquest biaix es evident en el tema de la importància de la mobilitat dels alumnes de grau en la matricula dels màsters, però també ho hem vist en el cas de las MOOC i en d’altres de les respostes a les preguntes de l’enquesta. Les persones enquestades formen part de l’ata direcció de la universitat i per tant acostumades a reflexionar sobre aquestes qüestions, participen en jornades i taules rodones i estan per tant subjectes a canvi d’opinió en funció de la informació que reben.

Back to Top

Document information

Published on 10/05/18
Accepted on 10/05/18
Submitted on 25/03/18

Licence: Other

Document Score

0

Views 4
Recommendations 0

Share this document

Keywords

claim authorship

Are you one of the authors of this document?